Trinxats

L'endemà de l'eixor­da­dissa de la vaga gene­ral, cre­mada la pólvora de la indig­nació ciu­ta­dana con­tra la reforma labo­ral, lle­gei­xes els dia­ris i escol­tes les tertúlies i sem­bla que els boti­guers només puguin ser uns senyors que bai­xen la per­si­ana quan ensu­men els piquets i s'afa­nyen a tor­nar-la a pujar quan els veuen des­a­parèixer car­rer avall. Com si fos impos­si­ble tenir botiga i tenir també consciència social. En Josep, boti­guer gironí, és aquí per des­men­tir-ho. Els dies pre­vis a la con­vo­catòria de l'atu­rada va anar des­gra­nant davant la cli­en­tela fidel un dis­curs esmo­lat que cons­tava de tres parts i que desem­bo­cava en l'acte volun­tari, refle­xi­o­nat i indo­ble­ga­ble de tan­car per afe­gir-se a la pro­testa. “Ho faré”, anun­ci­ava en Josep, “perquè vull fer-ho, sabent prou bé que em mani­pu­len i que aniré rere uns sin­di­cats que no s'ho merei­xen, però ho faré. Jo ja sóc gran i la meva guerra està per­duda. O gua­nyada, segons com es miri.” Pri­mera part del dis­curs: els últims tres anys ens han injec­tat el virus de la por perquè ningú gosés piu­lar quan arribés l'hora de trin­xar els drets labo­rals. La por és el fuet del poderós. Segona part del dis­curs: és una llàstima, però al final encara hau­rem de donar la raó als que deien que amb
en Franco els tre­ba­lla­dors vivien millor. Els de dalt s'apro­fi­ta­ven tant com podien dels de sota, com sem­pre, però almenys, a canvi, els con­ce­dien algu­nes com­pen­sa­ci­ons soci­als. Després de les tiso­ra­des, no en que­darà cap ni una, de com­pen­sació. Con­clusió final: per poder man­te­nir els seus pri­vi­le­gis, el feu­da­lisme es va inven­tar el capi­ta­lisme i ara, capats de drets i ate­mo­rits com
mai, ens toca patir un règim nou ano­me­nat feu­do­ca­pi­ta­lisme.

Sí, Josep, a mi em sem­bla que el 29-M la vas gua­nyar, la teva guerra.