Trinxats

L'endemà de l'eixordadissa de la vaga general, cremada la pólvora de la indignació ciutadana contra la reforma laboral, llegeixes els diaris i escoltes les tertúlies i sembla que els botiguers només puguin ser uns senyors que baixen la persiana quan ensumen els piquets i s'afanyen a tornar-la a pujar quan els veuen desaparèixer carrer avall. Com si fos impossible tenir botiga i tenir també consciència social. En Josep, botiguer gironí, és aquí per desmentir-ho. Els dies previs a la convocatòria de l'aturada va anar desgranant davant la clientela fidel un discurs esmolat que constava de tres parts i que desembocava en l'acte voluntari, reflexionat i indoblegable de tancar per afegir-se a la protesta. “Ho faré”, anunciava en Josep, “perquè vull fer-ho, sabent prou bé que em manipulen i que aniré rere uns sindicats que no s'ho mereixen, però ho faré. Jo ja sóc gran i la meva guerra està perduda. O guanyada, segons com es miri.” Primera part del discurs: els últims tres anys ens han injectat el virus de la por perquè ningú gosés piular quan arribés l'hora de trinxar els drets laborals. La por és el fuet del poderós. Segona part del discurs: és una llàstima, però al final encara haurem de donar la raó als que deien que amb
en Franco els treballadors vivien millor. Els de dalt s'aprofitaven tant com podien dels de sota, com sempre, però almenys, a canvi, els concedien algunes compensacions socials. Després de les tisorades, no en quedarà cap ni una, de compensació. Conclusió final: per poder mantenir els seus privilegis, el feudalisme es va inventar el capitalisme i ara, capats de drets i atemorits com
mai, ens toca patir un règim nou anomenat feudocapitalisme.

Sí, Josep, a mi em sembla que el 29-M la vas guanyar, la teva guerra.