No fem Pasqua abans de Rams

Com tothom sap, els de carnestoltes són uns dies de gran disbauxa, de descontrol i d'irreverència. La transgressió desenfrenada d'aquests dies que precedeixen la Quaresma són com una catarsi col·lectiva i un desafiament a l'ordre establert. Cap autoritat civil o religiosa no queda al marge de la crítica o la mofa fins al punt que, sovint, com més agosarades i grolleres són les crítiques, més èxit tenen. La chirigota gaditana Se acabó el cuento enguany ha tingut un gran èxit amb la seva crítica àcida a Duran i als catalans amb el famós Pasodoble a Cataluña, un èxit
que és un exemple del que dic.

Però el carnestoltes té un gran defecte i és que sempre s'acaba en una Quaresma i aquesta, en una setmana de Passió. I tot allò que havia estat disbauxa i alegria es converteix en un temps de reflexió, de sacrifici. La Setmana Santa s'inicia amb el Diumenge de Rams i culmina amb la Pasqua de Resurrecció, el diumenge següent. A partir del diumenge de Rams, vist des de la litúrgia catòlica, comença una setmana de recolliment, de dejuni, de sacrifici i de dolor, que anirà creixent amb els dies de Passió fins a l'inici del diumenge que el cristianisme commemora la resurrecció de Jesús. El diumenge de Resurrecció o Pasqua, juntament amb el Nadal, és una de les festes cristianes més importants del calendari litúrgic. També es pot entendre com la victòria de l'esforç i el compromís contra la festa i l'oci. I avui ens trobem en un dia en què en la litúrgia cristiana se celebra l'èxit de la vida contra la mort. És per aquesta seqüència dels fets que l'imaginari popular utilitza fer Pasqua abans de Rams com una anomalia, puix que per celebrar tal dia com avui, primer s'ha de passar per la Quaresma, el dia de Rams i el temps de dolor. Encara que pugui semblar irreverent, no ho pretenc pas, aquesta seqüència dels fets em fa pensar amb
la de la situació de la vida social, política i econòmica actual.

Econòmicament, hem passat una època llarga de carnestoltes on tot era disbauxa i irresponsabilitat. Va ser una festa llarga atiada sovint pels responsables per tal de fer-la durar més i mantenir tothom immers en aquesta exuberància falsa de qui gasta
el que no té. I aquesta irresponsabilitat política i social i fins i tot individual, que poden ser tolerables durant uns dies de festa, es van convertir en una manera de viure i fins i tot de ser, i ens va fer creure que mai més no tindríem cap Quaresma. I la Quaresma va arribar i, després, els temps de dolor. I ara hi estem instal·lats,
en el dolor, sense saber gaire bé què fer ni quan en sortirem.

Durant el carnestoltes, com el fill pròdig, vam cremar alegrement tants actius i valors imprescindibles, tantes oportunitats necessàries i tant de diner que no teníem, que ara només tenim clar que per arribar al diumenge de Resurrecció i de Glòria hem de restituir tot allò perdut i pagar per tot el que vam gastar i no teníem. I el desengany social davant el nou horitzó és normal. El futur ja no és com pensàvem, i ens fa por, i reclamem i exigim tornar al temps de carnestoltes, sense voler adonar-nos que el temps no va mai enrere.

Catalunya està patint molt més que la resta aquesta època de dolor. Els que dirigeixen la litúrgia laica des del poder polític i econòmic de l'Estat espanyol, aprofiten l'estat de feblesa econòmica i emocional dels catalans per passar-nos comptes, i com que les prioritats i les preferències polítiques es demostren
realment en els pressupostos generals, ells ho escriuen amb
xifres clares i contundents en
els pressupostos de l'Estat d'enguany, presentats aquesta setmana: Catalunya en queda
pràcticament exclosa.

Amb tanta traïció, desconsideració i nul·la lleialtat institucional, que ens han demostrat una vegada més amb aquest nou menysteniment, s'agreujarà el nostre dolor i també el sentiment cada vegada més estès que, malgrat els nostres Judes venuts a Roma per unes quantes monedes, la resurrecció serà possible qualsevol diumenge de Glòria sempre que no ens confonguem i vulguem
fer la Pasqua abans de Rams.