Comitès d'ètica

En les dar­re­res dècades s'ha estès en els cen­tres hos­pi­ta­la­ris del nos­tre país i d'arreu d'Europa la cre­ació de comitès d'ètica assis­ten­cial (CEA) i comitès d'ètica de la inves­ti­gació clínica (CEIC). Els comitès, con­ce­buts com a òrgans autònoms de deli­be­ració raci­o­nal cre­ats per acla­rir dile­mes i con­flic­tes de valors, són àmbits que asses­so­ren els pro­fes­si­o­nals de la salut a l'hora de pren­dre deci­si­ons difícils que afec­ten els drets dels usu­a­ris i les seves famílies.

Són, essen­ci­al­ment, òrgans de caràcter plu­ri­dis­ci­pli­nari, con­sul­tiu i no vin­cu­lant en els quals es pre­nen deci­si­ons de manera comu­nitària, la qual cosa exi­geix haver assu­mit unes qua­li­tats bàsiques com la fle­xi­bi­li­tat, el rigor, la com­petència i la capa­ci­tat d'escolta. Quan aques­tes qua­li­tats no exis­tei­xen, els comitès es frus­tren, perquè dei­xen de ser òrgans de deli­be­ració per ser àmbits opacs. El mètode de presa de deci­si­ons es basa en el diàleg i segueix unes pau­tes que han estat llar­ga­ment estu­di­a­des i expo­sa­des en revis­tes científiques.

En els dar­rers anys s'han estès també en l'àmbit social i comen­cen a crear-se comitès d'ètica en orga­nit­za­ci­ons que acu­llen per­so­nes de grups vul­ne­ra­bles. És una bona notícia, ja que poden con­tri­buir a millo­rar l'atenció a les per­so­nes amb els màxims nivells de qua­li­tat. De fet, Cata­lu­nya ha estat pio­ner en aquest punt arreu de l'Estat i és un signe del nou para­digma emer­gent que subrat­lla la neces­si­tat d'òrgans on es pren­guin deci­si­ons de manera com­par­tida.

Amb tot, en aquesta lògica, cal iden­ti­fi­car un perill que els experts han obser­vat en països de més tra­dició que el nos­tre; a saber, el pas dels comitès d'ètica a con­sul­to­ris ètics. Aquesta tran­sició em sem­bla espe­ci­al­ment pre­o­cu­pant i sig­ni­fica una pèrdua de riquesa, perquè cap expert, per valuós que sigui, pos­se­eix la veri­tat abso­luta i la millor manera de des­triar què cal fer en situ­a­ci­ons de con­flicte de valors és a través de la deli­be­ració dia­lo­gada. No hi ha dubte que un con­sul­tor ètic estal­via temps de tro­bada i també fa més ràpida la reso­lució del cas, però d'altra banda perd la pers­pec­tiva de les dife­rents visi­ons con­tra­po­sa­des i, en aquest sen­tit, és menys capaç d'ela­bo­rar judi­cis i valo­ra­ci­ons pon­de­ra­des.

Ja sabem que els comitès d'ètica no reso­len, per art de màgia, els difícils i vidri­o­sos con­flic­tes morals que tenen lloc en el món de l'assistència i dels ser­veis soci­als, però són petits òrgans de diàleg i, en aquest sen­tit, una expressió activa de la ciu­ta­da­nia i de la seva capa­ci­tat per exer­cir la raó pràctica en la vida pro­fes­si­o­nal.

És bo poten­ciar el comitès D'ÈTICA i tenir-ne cura, la qual cosa vol dir for­mar els seus mem­bres, donar visi­bi­li­tat a les guies de bones pràcti­ques i els codis que gene­ren aquests comitès, perquè tot això bene­fi­cia el desen­vo­lu­pa­ment de les orga­nit­za­ci­ons i millora la seva qua­li­tat. Cal recor­dar que millo­rant els pro­fes­si­o­nals i les orga­nit­za­ci­ons es millora el país.

Per tot ple­gat, cal evi­tar que es con­ver­tei­xin en arte­fac­tes pesats i més encara en objec­tes d'exhi­bició. El perill hi és. Alguns que van néixer fa anys amb molt d'entu­si­asme, patei­xen per poder sub­sis­tir. Espe­ci­al­ment en con­tex­tos de crisi social i econòmica, cal que hi hagi òrgans per deli­be­rar sobre les millors deci­si­ons ètiques per bene­fi­ciar els col·lec­tius més vul­ne­ra­bles. No pot ser que els únics cri­te­ris d'actu­ació a l'hora de pren­dre deci­si­ons que afec­ten els usu­a­ris siguin l'eficiència, l'eficàcia i el ren­di­ment. El res­pecte a la pri­va­ci­tat, a l'auto­no­mia de les per­so­nes i el deure de justícia social són cri­te­ris bàsics a l'hora de pren­dre deci­si­ons en els entorns sani­ta­ris i soci­als. Els comitès d'ètica con­tri­bu­ei­xen, d'aquesta manera, a huma­nit­zar l'atenció a les per­so­nes.