Trampejant la crisi

Ens hem de situar al barri vell, en una d'aque­lles boti­gues fami­li­ars de comes­ti­bles de tota la vida, les que man­te­nen el pols ciu­tadà del petit comerç, fent mol­tes hores per un marge escàs, conei­xent la majo­ria dels cli­ents de tota la vida, sabent quan han de fiar la comanda fins al cap de set­mana, quan han de guar­dar els paquets de la noia que va a la per­ru­que­ria, quan han de pre­gun­tar per la salut de la mare que fa dies que no ve, quan val més no pre­gun­tar... La por­ten marit i muller, ben avin­guts, sem­pre amb un som­riure al llavi i una paraula ama­ble per als cli­ents.

Avui hi ha poca feina, pot­ser per l'hora, i dues par­ro­quia­nes han començat la con­versa que, com podeu espe­rar, va de crisi. “Sí –diu una de les dones–, molta crisi, molta crisi, però jo veig la gent que aquests dies se'n va de vacan­ces al Carib o a esquiar a Europa perquè diuen que la neu aquí és massa tova. I després vin­dran les vacan­ces d'estiu i ja hi tor­na­rem a ser.” Lla­vors l'altra dona, més madu­reta pot­ser, parla de tan­tes famílies que han d'acu­dir a Càritas o al banc dels ali­ments per poder posar un plat a taula. Famílies que no ho diria!

“Sí, però també hi ha abu­sos –intervé la boti­guera–. Aquí mateix, just al cos­tat, viu una família de magre­bins; un matri­moni amb tres nens menuts. Ell deu tre­ba­llar però ella s'està a casa. Va sem­pre molt ben ves­tida, a l'euro­pea, que no diríeu que fos mora. De vega­des passa lluint una mini­fal­di­lla i fa molt de goig. Doncs us puc asse­gu­rar que dues vega­des a la set­mana surt de casa amb el carro de com­prar, ves­tida de negre fins als peus que gai­rebé no se li veuen els ulls i va a Càritas, a omplir el cabàs. Que va a Càritas ho sé del cert perquè m'ho va dir una altra veïna seva, que és cli­enta nos­tra i hi va i la hi ha tro­bat mol­tes vega­des. Dos car­ros ben plens porta quan torna.” Tots posem cara de cir­cumstàncies. “És que la mora, per ser mora, no pot anar a Càritas? Això és abu­sar?”

“De cap manera, no ho dic pas perquè sigui d'on sigui. Ho dic perquè la set­mana pas­sada, cap al tard, quan tancàvem, vaig veure un Mer­ce­des nou de trinca, bonic que ena­mo­rava, apar­cat aquí al davant, que està pro­hi­bit. Com que al meu home els cot­xes sem­pre li han agra­dat molt, el vaig cri­dar perquè el veiés. Devia ser d'algun turista perquè duia matrícula ale­ma­nya. Ens l'estàvem mirant amb en Pere i van arri­bar la veïna mora, el marit i les cri­a­tu­res, tots car­re­gats de paquets de sucre, arròs, mon­ge­tes i vés a saber què més, i ana­ren omplint el male­ter del fla­mant Mer­ce­des. Per això ho deia, que alguns n'abu­sen.”

Vam callar. Si no es men­ja­ven allò que ana­ven a bus­car, què en feien? Ho repar­tien a amics i cone­guts que no gosa­ven dema­nar ajuda? O s'ho endu­ien a ven­dre? No ho sabrem pas mai.