Fabricants de pobres

Haig de con­fes­sar que un dels mis­te­ris que encara no he pogut resol­dre és com els fabri­cants de pobres tenen tant d'èxit entre els matei­xos pobres, fins al punt que sovint s'entra en l'espi­ral diabòlica de com més pobres han creat, més vots tenen. Clar que l'ingre­di­ent d'aquesta per­ver­si­tat ve ama­nida pel popu­lisme i de vega­des també pel naci­o­na­lisme patriòtic. Aquest exem­ple l'hem pogut obser­var sovint en alguns països de Lla­ti­noamèrica, on naci­ons que tenen grans recur­sos natu­rals estan atra­pa­des en la pobresa.

Però l'espe­rança ens la donen algu­nes naci­ons que han començat a tren­car aquesta fata­li­tat i s'han situat en el bon camí del crei­xe­ment. L'exem­ple més clar és el Bra­sil, que en el man­dat de Fer­nando Hen­ri­que Car­doso del 1994 va crear el “Plan real” per esta­bi­lit­zar l'eco­no­mia i durant els dos man­dats va posar el país en el camí del crei­xe­ment. Tot i que la seva gestió va ser molt cri­ti­cada pels fabri­cants de pobres del mateix Bra­sil i de fora, tit­llant-lo de neo­li­be­ral, els fona­ments econòmics van arre­lar i, el 2002, en la cam­pa­nya elec­to­ral, el can­di­dat de l'esquerra Lula Da Silva es va esforçar a asse­gu­rar que no can­vi­a­ria les línies mes­tres de l'eco­no­mia, que a més esta­ven ava­la­des pel FMI. I quan Lula va pren­dre pos­sessió com a pre­si­dent del Bra­sil el 2003, va man­te­nir el mateix model econòmic del seu ante­ces­sor, cosa que va pro­vo­car gran sor­presa i des­con­cert des de l'esquerra fins a la dreta. Durant els seus dos man­dats, Lula va acon­se­guir un incre­ment sig­ni­fi­ca­tiu del PIB i el Bra­sil es va situar com a nació res­pec­tada inter­na­ci­o­nal­ment. La seva política, seguida també per la suc­ces­sora Dilma Rous­seff, es basa en la segu­re­tat jurídica, per la qual cosa les grans empre­ses que van inver­tir al Bra­sil se sen­ten còmodes i segu­res.

A l'altre cos­tat podríem tro­bar Veneçuela, una nació que més o menys tenia tra­dició democràtica però la crisi del 1992 i la gran cor­rupció van forçar la des­ti­tució del pre­si­dent Car­los Andrés Pérez el 1993, i es va ini­ciar un procés de fugi­des de capi­tal que va pro­vo­car una crisi bancària que Rafael Cal­dera no va poder con­tro­lar, i la gran cor­rupció i la crisi econòmica van ado­bar el ter­reny al popu­lisme i a un dels cre­a­dors de pobresa, el mili­tar col­pista Hugo Chávez. El man­dat de Chávez es carac­te­ritza per la inse­gu­re­tat jurídica i l'arbi­tra­ri­e­tat econòmica. Tot i que Veneçuela ha expe­ri­men­tat un incre­ment d'ingres­sos per l'efecte del preu del petroli, Chávez n'ha des­ti­nat bona part a les seves aven­tu­res polítiques revo­lu­cionàries, fins al punt que les con­di­ci­ons soci­als dels veneçolans s'han anat dete­ri­o­rant molt i la capi­tal, Cara­cas, s'ha con­ver­tit en una de les capi­tals més inse­gu­res del món.

L'Argen­tina és un altre cas para­digmàtic i enigmàtic de com una nació té tendència històrica a l'auto­des­trucció. A prin­ci­pis del segle pas­sat, va ser una de les potències econòmiques, amb un PIB més alt que l'italià i amb una enve­ja­ble cul­tura. Bue­nos Aires era una ciu­tat cos­mo­po­lita amb una gran quan­ti­tat de tea­tres i equi­pa­ments cul­tu­rals. Però el virus del pero­nisme es va infil­trar a la soci­e­tat i les polítiques popu­lis­tes han arruïnat el seu pas­sat. És una nació que periòdica­ment entra en un estat de crisi i sovint els diri­gents –dic­ta­dors o ele­gits democràtica­ment– uti­lit­zen el popu­lisme naci­o­na­lisme com a ele­ment d'adhesió. La invasió de les Mal­vi­nes ja va ser un acte des­es­pe­rat de la dic­ta­dura que va tenir els seus efec­tes: recor­dem les pla­ces ple­nes de gent folles de patri­o­tisme i enal­tint els dic­ta­dors. Més tard, ja en la democràcia, quan el país estava ofe­gat pels deu­tes, l'ene­mic extern que jus­ti­fi­cava qual­se­vol política popu­lista era l'FMI i, segui­da­ment, les empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals i la banca.

Aquest sen­ti­ment patriòtic ges­ti­o­nat per uns sin­di­cats que aquí podríem assi­mi­lar a una mena de màfia incrus­tada en el poder, va fer invi­a­ble qual­se­vol solució i va abo­car el país al cor­ra­lito i a la sus­pensió de paga­ments. L'Argen­tina torna a estar en una situ­ació econòmica difícil, i la pre­si­denta, Cris­tina Kirch­ner, retorna als esque­mes de sem­pre, i ara ataca la petro­li­era YPF, per acon­se­guir-ne el con­trol, fins al punt que estava dis­po­sada a uti­lit­zar el mètode del seu admi­rat Chávez: can­viar la llei i legis­lar al seu bene­fici i decre­tar l'empresa bé naci­o­nal per poder-ne asso­lir el 50,01%, és a dir: el con­trol. La inse­gu­re­tat jurídica és un símptoma clar que l'Argen­tina torna a cami­nar cap al pre­ci­pici.