L'estat català, a pas d'elefant

Els lec­tors d'aquest diari estem tenint la sort durant aquests dies de poder gau­dir de la interes­sant Crònica política de la República cata­lana, de Quim Torra. Una guia amena i docu­men­tada de les qua­tre jor­na­des en què, fa vui­tanta-un anys, el nos­tre país va viure una inde­pendència de facto de la qual mai no hem tor­nat a estar tan a prop.

Vui­tanta-un anys després no hi som tan a prop, però la con­jun­tura política i social resulta molt més propícia perquè hi arri­bem per que­dar-nos-hi. Si com­pa­rem els dos moments històrics, hi ha diferències subs­tan­ci­als que juguen a favor nos­tre. És cert que el 2012 és impen­sa­ble, com va pas­sar amb el coro­nel Macià, que el perillós exèrcit espa­nyol es posi del cos­tat del pre­si­dent català. Però avui és també incon­ce­bi­ble, en el marc d'una UE seri­osa, que Madrid res­pon­gui a la decla­ració d'inde­pendència amb tancs. Una altra com­pa­ració. A la pas­sada dècada dels trenta era rao­na­ble con­fiar en les for­ces democràtiques espa­nyo­les, tal com van fer els polítics cata­lans, i renun­ciar a la inde­pendència per inte­grar-nos en una república espa­nyola. Vui­tanta-un anys després ja sabem que els cata­lans, dels polítics his­pans, no en podem espe­rar res de bo, siguin de dre­tes, d'esquer­res, monàrquics o repu­bli­cans. I el rei? D'entrada, a diferència de l'any 1931, aquest 14 d'abril pas­sat no hau­ria pogut pas fugir per cames. Bro­mes a banda, i un cop refets del tip de riure col·lec­tiu d'aquests dies, hem de con­cloure que el cas és molt seriós. A la deriva econòmica de l'Estat s'hi sumarà ara una greu crisi ins­ti­tu­ci­o­nal. Els espa­nyols tenen un pano­rama fosc. I els cata­lans? Bé, nosal­tres no hem que­dat que marxàvem?