Eurovegas i el país que voldríem
Aviat sabrem si el magnat nord-americà Sheldon Adelson ha decidit instal·lar a Madrid o bé a Barcelona el gran complex de joc, oci i congressos anomenat Eurovegas. Per més que es digui que la capital d'Espanya té avantatge, sembla que la situació objectiva dels terrenys catalans haurien de ser-li més atractius, situats a tocar de la platja i molt a prop de l'aeroport i el port en què atraquen tants creuers i amb una tradició i una cultura turística tan potent al darrere com té el país. Ja es veurà.
La possibilitat que un complex d'aquesta naturalesa s'instal·li a Catalunya ha generat molta controvèrsia. Ja s'entén. No obstant això, trobo que el govern ha fet bé de considerar-la. I no només perquè ho aconselli la situació de crisi i els 640.000 aturats que hi havia al mes de març. Es tracta d'una inversió fenomenal: 27.000 milions d'euros, segons els darrers càlculs fets per Adelson, que poden generar entre 15.000 i 20.000 llocs de treball directes i aportar de cop 36.000 places hoteleres més. A mi em sembla que no valorar una oportunitat d'aquestes dimensions seria una irresponsabilitat.
Ara: precisament perquè és un projecte tan colossal i perquè té en els casinos i les màquines escurabutxaques la seva raó de ser, penso que la manera com s'ha plantejat i com es pot resoldre no és la més adequada ni la més tranquil·litzadora. Vull dir que tanta por fa pensar que un govern pot tirar endavant un complex d'aquesta magnitud, com que un altre executiu pot decidir desestimar-lo. La primera crítica que hi faria és aquesta falta de debat polític que hi ha, més enllà de les declaracions que es van produint amb finalitat mediàtica.
Hi tinc una segona crítica a fer. Veig que és una decisió merament tàctica, a la curta, molt condicionada per l'actual conjuntura econòmica. No hi ha manera de saber-ho, és clar, però m'imagino que si la crisi no fos tan dura i les dades de l'atur no fossin tan cruentes, el govern hauria abordat la negociació amb una disposició i un tarannà ben diferents. Almenys, no s'hi veuria la desesperació que s'hi endevina ara i que no ha de ser bona consellera.
Amb la primera crítica, apel·lo al concepte de legitimitat política, que no sempre està ben entès. No n'hi ha prou de guanyar les eleccions i passar comptes cada quatre anys. Fa un temps, potser era una mica així, però avui ja no es pot governar talment. Eurovegas és un projecte que, en cas de fer-se, modificarà notablement el paisatge català, no només el de la zona afectada. Mereix una explicació minuciosa i un consens polític i ciutadà ben ampli. Per exemple, cal saber si les amenaces que s'han advertit, en el sentit que s'afavoriria Catalunya com a centre del blanqueig de diners, de la prostitució, de les drogues i de les màfies, són certes o bé és mera demagògia. És un tema prou seriós per no despatxar-lo amb un parell d'estirabots.
I amb la segona crítica em refereixo a la manca de concreció estratègica que em sembla veure-hi, per la desesperació que hi endevinava. El potencial turístic de Catalunya és formidable. L'esforç que s'ha fet des de fa un parell de dècades, més o menys, per transcendir el turista de sol i platja, ha estat notori i cada temporada que passa se'n recullen nous fruits. L'exemple del turisme rural és ben clar: en els darrers tres anys, l'oferta de places ha crescut de 1.300 llits i de 148 cases, un creixement d'un 8,4%. L'aeroport de Lleida malda per atraure esquiadors per a les pistes del Pirineu. I de mica en mica, Barcelona esdevé un punt d'atracció del turisme de creuer; seria una irresponsabilitat no plantejar-se com fer baixar els creueristes dels vaixells. En tota aquesta estratègia de desenvolupament turístic tan ordenada i tan a la mida del país, Eurovegas hi irromp desmesurat i aliè.
Les dues crítiques que faig van molt lligades: es tracta de saber si Eurovegas pertany al país que volem, o només al que estem condemnats a ser.
