Disculpes reials

La dis­culpa del rei pas­sarà a la història de les fra­ses cèlebres del monarca i serà motiu de broma i escarni arreu. Pot ser­vir, d'altra banda, per a qual­se­vol tràngol que hàgim d'assu­mir amb volun­tat de con­trició. Si ho ha fet ell, la resta d'humans també estem facul­tats per empren­dre una demanda de perdó que uns quants con­si­de­ren tan sin­cera i tan honesta. “Lo siento mucho, me he equi­vo­cado y no vol­verá a ocur­rir.” Aquest “lo siento mucho” ens remet, necessària­ment, a la famosa Jardín pro­hi­bido que va popu­la­rit­zar San­dro Gia­cobbe. També la canta Ser­gio Dalma. És una de les cançons més hipòcri­tes, ani­mals i sense ànima que han exis­tit mai. Un per­so­natge, mas­culí, per des­comp­tat, con­fessa a la seva dona que ha estat amb una altra però que no ho ha fet mogut pel desig de fer-li mal sinó per una irre­fre­na­ble pulsió (impos­si­ble d'atu­rar: “La vida es así, no la he inven­tado yo”) pro­mo­guda pel delit sexual. En rea­li­tat, però, diu ell, estava pen­sant en tu, men­tre prac­ti­ca­ble l'adul­teri amb l'altra. Quina barra! He pen­sat en la cançó (i l'he can­tat tot el dia) perquè la pràctica humana que con­sis­teix a dema­nar perdó és un exer­cici molt deli­cat. No s'hi val (com ja pres­criu la doc­trina cris­ti­ana) a fer cara de pene­di­ment i prou. És neces­sari fer explícita la volun­tat de no tor­nar a pecar. Després de l'exa­men de consciència i la íntima con­vicció d'haver obrat mala­ment, cal fer el propòsit de no rein­ci­dir. El rei ha com­plert les tres con­di­ci­ons, però caldrà veure fins a quin punt el seu cap­te­ni­ment ha estat fruit de la pròpia volun­tat o si és que s'hi ha vist empès per les cir­cumstàncies. En tot cas, no sem­bla que la cosa tin­gui gaire importància. Per a uns quants, aquesta demanda de perdó reial és inau­dita i llo­a­ble. En par­len –es pen­sen que són al XVIII– com si el monarca s'hagués “rebai­xat” davant dels súbdits pel sol fet d'haver dema­nat dis­cul­pes. Per a uns altres, no passa de ser un acte pro­to­col·lari que no pot evi­tar la crítica de fons que aquests dies ha pla­nat sobre la ins­ti­tució.

Vénen dies com­pli­cats per a la monar­quia espa­nyola. Qüesti­o­nada de debò per l'opinió pública, sense cui­ras­ses blin­da­des, asset­jada per una dreta que vol la seva república (que no és la nos­tra), neces­sita amb urgència –com a mínim– un relleu gene­ra­ci­o­nal. Una nova tran­sició que ja veu­rem on ens durà.