Sant Jordi

Si no l'erro, que la puc errar, el nom ve de pagès, home de la terra. Però, vés a saber com, les manas­ses de l'home de l'aixada es tor­na­ven fines com per­toca a un cava­ller.

Si, de cert, venia de page­sos, havia sor­tit d'allà a la Capadòcia, que va donar tres sants d'allò més savi­as­sos i teòlegs. Basili, el seu germà Gre­gori i el seu amic Gre­gori, tots tres bis­bes de l'Ori­ent, amb ulls bizan­tins, esba­ta­nats.

D'ulls esba­ta­nats és un sant Jordi en el fresc d'un mones­tir a Mis­tra, ara a ruïnes, però amb silenci d'imperi col­gat en segles vells. Té uns ulls esba­ta­nats de místic, però és home d'espasa sense cavall.

Caval­cant-ne un de blanc, ha fet el tomb per Europa. Pas­sats per Oxford a Angla­terra, guer­rer de mà menuda a Gènova i gloriós, des­ca­val­cat a Florència. I amb poca ganya d'almogàver a ca la Gene­ra­li­tat.

Caval­cant com cal a Mont­blanc, on diuen que va matar el drac sal­vant una prin­cesa. D'aquesta feta algú diu que a la punta de la llança amb la sang de la ferota en va bro­tar una rosa. I la prin­cesa, que en sabia molt de lle­tres, va fer pre­sent d'un lli­bre al cava­ller, que, si no l'erro, li cos­tava de lle­gir.

Sigui com sigui, tal dia com el que toca, les ciu­tats, amb el cap i casal, fan festa de rosa i lli­bre.

Mala cosa anar con­tra els temps, però m'esbor­rona pen­sar que, en comp­tes de lli­bre, la prin­cesa faci pre­sent al cava­ller d'un d'aquests fòtils que fan pam­pa­llu­gues de lle­tres i, a cops de botó, pots saber qui era el Pris­cil·lià.

No sabeu pas qui era aquest paio, però us ho asse­guro, tecle­jant us farà bullir el cap. Si l'encer­teu de pro­tes­tants sabreu que, just a finals del segle IV, era ja un luterà, si us enveta la catòlica era un gallec amb més espe­rons que el Fraga. Però, lle­gint-ho en un lli­bre, sabreu que fou un bus­ca­bre­gues que les va aca­bar escapçat per ordre d'un empe­ra­dor d'aquells que, a Tre­ve­ris, tenia poc d'impe­rial.

Déu ens ajudi a sal­var el sen­deri enfi­tats i amb mal de ven­tre per mal pair lle­tres a llam­pecs. I que Déu ens con­servi el lli­bre. Altra­ment aquest món peri­lla de ser una xefla d'anal­fa­bets que saben lle­gir.