Els fronts alemanys
Durant unes setmanes podia semblar que tot s'havia solucionat. Després que el desembre i el febrer el BCE fes una important injecció de liquiditat semblava que les primes de risc havien moderat la seva evolució i que la crisi del deute sobirà estava encaminada cap a la seva solució. El BCE va donar crèdit a la banca europea per un volum superior a 1 bilió d'euros a l'1%. Els bancs van utilitzar aquests diners per comprar importants quantitats de deute dels estats europeus amb problemes i això va fer possible que les condicions de finançament milloressin. Malauradament, però, les turbulències han tornat a aparèixer amb tota la força. El tipus del deute públic a 10 anys de l'Estat espanyol ha superat el 6% i l'italià està a un nivell similar.
El problema de fons és ara el creixement. Per molts ajustos que es facin, per moltes despeses que es retallin, per moltes reformes estructurals que es portin a terme, si l'economia no creix, la recaptació de l'estat decreix i el dèficit públic no disminueix. I els inversors, veient això, desconfien i demanen interessos més alts. De fet, i utilitzant les paraules d'Olivier Blanchard, director de l'FMI, els mercats mostren un cert comportament esquizofrènic. La prima de risc augmenta quan no es fan retallades, adduint el dèficit, però també quan se'n fan, adduint la manca de creixement. Això prova que una part del problema és que hi ha fons d'inversió que aposten que el preu dels bons baixarà (pujant l'interès que paguen), i això en fa baixar el preu i pujar l'interès.
En la meva opinió aquest comportament dels mercats no desapareixerà fins que passi una de les tres coses següents. 1) La desaparició de l'euro; 2) un canvi absolut de política del BCE que es comprometi a donar tant crèdit com sigui necessari per comprar deute públic (tal com fa la Reserva Federal); o 3) la creació d'un eurobò, anomenant així qualsevol instrument financer pel qual tots els països de la zona euro es facin d'alguna manera coresponsables del deute dels altres.
Fins ara Alemanya i els països del seu entorn s'han oposat a qualsevol d'aquestes opcions. Fins al punt que cada vegada hi ha més gent que sospita que la solució desitjada potser és la 1.
Però darrerament circula un rumor interessant sobre aquesta qüestió. Per a després de les eleccions que s'han de fer a Alemanya el 2013, la cancellera Merkel podria estar considerant la possibilitat de fer una gran coalició entre el seu partit i el socialdemòcrata. Aquests li deixarien el govern i li permetrien seguir liderant el projecte europeu d'acord amb la seva visió d'austeritat fiscal i millora de la productivitat. I de passada permetrien evitar el principal temor de Merkel i el seu partit: que la recessió acabi portant al govern de diferents països, inclosos França i Alemanya, partits que cedeixin a la temptació de posar fi més ràpidament a la crisi (potser seguint l'estratègia 2), però que amb les seves polítiques posin en perill el tresor més preuat per a Alemanya: la seva enorme productivitat, que l'ha portat a ser en aquest moment ja el país més exportador del món.
Però els socialdemòcrates li posarien una condició. La creació d'un eurobò. És a dir, que un cop garantit el control de les polítiques fiscals i endegades seriosament les reformes estructurals a la indisciplinada perifèria d'Europa, es creés un instrument financer que permetés aturar la crisi i que per força suposaria algun tipus de coresponsabilització fiscal entre els països que comparteixen l'euro. Acceptant que això posaria fi a les turbulències financeres, però que la lluita per millorar la productivitat hauria de continuar.
Una altra opció seria desmuntar l'euro. L'existència de l'euro sempre ha estat una qüestió de voluntat política. Potser Alemanya prefereix ara centrar la seva atenció en els mercats emergents. Rússia, la costa del Pacífic d'Àsia, Turquia suposen molts més milions de clients potencials que Itàlia, Espanya i Portugal. Però això trencaria el procés d'integració iniciat després de la segona guerra mundial i podria desestabilitzar políticament i socialment el sud d'Europa. Si Alemanya vol créixer en els mercats emergents, si vol créixer cap a l'est (cosa que pot fer i que seria bona per a tot Europa) no es pot permetre un sud d'Europa inestable. Serien massa fronts oberts.
