Més i més plagis

Coin­cidències de la vida: tot just aca­bava de lliu­rar al diari la columna de dilluns pas­sat, dedi­cada al plagi, quan vaig rebre per cor­reu –obse­qui de l'amic– el lli­bre Aplec de pla­gis (Madui­xer, 2012), de l'eru­dit i incan­sa­ble Àlvar Madu­ell.

Aquest volum ines­pe­rat de cent deu pàgines docu­menta, entre altres, el plagi de què va ser objecte l'autor per part de Lluís Valeri. El cone­gut poeta va limi­tar-se a tra­duir el text de Madu­ell al cas­tellà i fer-lo publi­car com a propi a La Van­guar­dia Española l'any 1970. Con que ni Valeri ni el diari van dema­nar cap dis­culpa, el pla­giat va ser aco­llit a les pàgines de Presència, que va publi­car la seva denúncia amb totes les pro­ves. Allò sí que va ser un plagi com una cate­dral. Però de pla­gis n'hi ha hagut a dot­ze­nes en la nos­tra història literària recent, i només en el pròleg de Madu­ell se n'esmen­ten tants com per omplir tres vega­des l'espai d'aquests arti­cle. Ben segur que el lec­tor curiós agrairà que afe­gim alguns noms a la llista ence­tada la set­mana pas­sada amb els nom pre­clars d'Eugeni d'Ors i Josep Pla. Ama­deu Sobe­ra­nas va pla­giar frag­ments de Jacint Ver­da­guer. Jacinto Bena­vente va pla­giar a La mal­que­rida el Mis­teri de dolor d'Adrià Gual. Lluís Raci­o­nero va ser acu­sat d'haver pla­giat Gil­bert Mur­ray; Jesús Mes­tre, d'haver copiat pàgines d'Anne Bre­non, i Maria Alfaro d'haver trans­crit com a pro­pis frag­ments sen­cers de Char­les Moe­ller. Alfredo Bryce Eche­ni­que va ser con­dem­nat per haver sig­nat, mera­ment traduïts, arti­cles de Fran­cesc-Marc Álvaro i Sergi Pàmies. Per a més inri, també van ser tit­llats de pla­gi­a­ris pre­mis Nobel de Lite­ra­tura com Pablo Neruda, Gabriel García Márquez, Camilo José Cela i Mario Var­gas Llosa. Entre els polítics sos­pi­to­sos de plagi tro­bem Joan Puig­cercós, Cate­rina Mie­ras, Edu­ardo Zaplana i Manuel Fraga.

El plagi, doncs, arriba fins a avui mateix, però ve de molt lluny. Madu­ell encapçala el seu recull amb una frase de Mar­cial (segle I) que sem­bla escrita a propòsit de les descàrre­gues d'inter­net: “Corre la veu, Fidentí, / que reci­tes ver­sos meus en públic / com si fos­sin teus. / Si vols que pas­sin per meus, / te n'enviaré de franc. / Si vols que pas­sin per teus, / com­pra'm almenys els drets d'autor.”