La fugida

Sem­bla que a molts lec­tors d'aquest últim Sant Jordi els va fer molta gràcia la història aque­lla d'un avi de cent anys que s'escapa del geriàtric per una fines­tra i a qui comen­cen a pas­sar coses. El lli­bre ja havia estat un èxit de ven­des en molts altres llocs d'Europa. Tres dies abans, algú va anun­ciar per TV3 que seria també la novel·la que es ven­dria més per Sant Jordi. I a mi, un dia abans, a Madre­ma­nya, que és allà on el Gironès olora a Baix Empordà, en Jaume Vidal va reco­ma­nar-me-la efu­si­va­ment. Els feli­cito: TV3 i en Jaume se n'han sor­tit. I feli­cito també la Isa­bel Martí, que és qui ha edi­tat aquesta novel·la en català i que és una dona que ha llui­tat sem­pre molt, cosa que, trac­tant-se de lli­bres i d'aquest país, és una cosa que s'ha hagut de fer sem­pre i ara, encara una mica més. A mi la fugida de l'avi aquell, però de seguida, em va fer pen­sar en la de Lev Tols­toi, que va mar­xar de casa seva, després de dei­xar una nota a la seva dona. La nota començava dient: “Has d'enten­dre-ho”, cosa que no sé tam­poc si, trac­tant-se d'un home de 82 anys, Sofia Andreièvna Tols­taia podia estar en con­di­ci­ons d'enten­dre. Però el va res­pec­tar, no el va seguir, i, en gene­ral, a tots, i encara més a aquells que som lec­tors –perquè què és lle­gir, sinó també fugir una mica?– ens agrada molt; com ens agrada encara més saber que algú va tenir prou valor de fugir tot i no estar pre­ci­sa­ment en el millor moment de la seva vida. I ens agrada perquè avui tots conei­xem gent que sem­bla que també hau­ria de fugir –d'una vida de merda i amb unes con­di­ci­ons labo­rals espan­to­ses, per exem­ple–, encara que no ho acaba de fer. En temps millors, Rya­nair ho va posar tan fàcil que molta gent va subs­ti­tuir la fugida pels viat­gets. I, últi­ma­ment, ni això: lle­gim un lli­bre, veiem una pel·lícula, espe­rem que el Barça gua­nyi, i somiem que un Ser­ra­llonga del segle XXI –Artur Mas s'hi assem­bla poc– ens arre­ple­gui en la seva fugida tal com va fer amb la Joana.