Les penes no vénen mai soles

Des de fa més de vint anys, un grup d'amics de diferents extraccions i diverses ideologies ens reunim un cop al mes per dinar i mantenir un col·loqui. Aquesta mena de club que té per norma no fer públics els debats i opinions expressades, ha portat el nom dels llocs on celebrava les reunions i, així, ha passat de denominar-se Juan Carlos I (trobades a l'hotel) a dir-se ara Via Veneto. Per aquesta tribuna hi han desfilat, durant aquest exercici, el president Artur Mas, el president Jordi Pujol, el ministre de l'Interior i tants d'altres. El darrer invitat va ser, cronològicament, el professor Germà Bel, amb qui comparteixo un itinerari paral·lel de beca Fulbright, màster en una universitat dels EUA i professor, ell visiting i jo assistant a Cornell University, el campus de la qual, a la vora del llac Cayuga a la petita ciutat de l'estat de Nova York que porta el suggestiu nom d'Ithaca. Jo hi vaig anar el 1960 i ell (joventut, diví tresor), el 1987. Per tant, la meva inclinació a favor del ponent era molt positiva i basada no solament en les afinitats electives, sinó també en la lectura dels seus articles sobre infraestructures i el seu llibre Espanya, capital París.

El professor de les Cases d'Alcanar, exdiputat socialista i portaveu d'economia al Congrés va sorprendre l'auditori, que venia preparat per parlar de l'AVE, el port, l'aeroport, el corredor de la Mediterrània, etc., però es va trobar amb unes cites de Quevedo que reflecteixen perfectament la naturalesa de la crisi econòmica que vivin. El gran escriptor del barroc deia en la seva coneguda sàtira Poderoso caballero es don dinero: “Nace en las Indias honrado / donde el mundo le acompaña, / viene a morir en España / y es en Génova enterrado.” Els genovesos eren els grans prestadors de crèdits a la monarquia hispànica per finançar la guerra als Països Baixos. Eren, doncs, necessaris els tresors d'Amèrica per retornar els diners al genovesos. Quevedo ho veia així: “Más vale para la rueda / que mueve los intereses / el bajar los genoveses / que no subir la moneda”. És a dir, que una suspensió de pagaments s'ha considerat tradicionalment a Espanya preferible a la devaluació de la moneda o a la devaluació interna, que és el mecanisme possible quan es pertany a la zona euro. Quevedo tenia clar que: “Solo hallo una invención / para tener los dineros / que es no tener extranjeros.”

Es una llàstima que un autor tan brillant fos tan catalanòfob i deixés escrit el seu odi africà contra els catalans. La seva línia agre i hostil potser té explicacions en els seus diferents empresonaments com ara el dictat pel duc de Medina-Sidonia, que el va recloure al convent de San Marcos de León, avui parador de turisme, que a pesar de la competència exclusiva de les autonomies, el govern central s'ha negat a traspassar amb l'excusa de la central de compres única que, igual que en sanitat, és on es mouen diners. Mai no he entès francament que no s'hagi reclamat al Tribunal Constitucional. En tot cas, Quevedo, que era enemic mortal de Góngora, va ser rehabilitat pel comte-duc d'Olivares i això segurament devia reforçar el seu ferotge anticatalanisme esquitxat d'insults i xenofòbia. No debades, Olivares era el cap militar de la guerra dels Segadors contra Catalunya i, per tant, Quevedo lògicament compartia els sentiments del seu benefactor. Ell també devia creure, tal com ara ho ha fet en llenguatge visceral el rector Gregorio Peces-Barba quan ha dit que aquella guerra va ser equivocada i que Espanya hauria d'haver sotmès els portuguesos en lloc de “quedar-se” Catalunya (sic). Queda clar, però, que Quevedo, a part de mestre en odis col·lectius, era un gran coneixedor de la picaresca tal com ho demostra la seva obra El buscón. Per tant, és lògic, que prediques, com a mal pagador confés, l'incompliment del pagament de deutes. D'això, a Castella, llavors i ara, en saben un munt.

Actualment, de l'Espanya d'un orgull i una altivesa directament proporcionals a la seva pobresa real, n'ha parlat Victor Mallet al Financial Times. Fa referencia al fet que les desgràcies no vénen mai soles i a la Setmana de Passió de l'economia anterior el dia de Sant Jordi. I diu que les penes van començar amb la notícia que l'Íbex 35, l'indicador del mercat borsari, era el pitjor del món sencer durant l'últim any i que superava les baixes de Xipre, Sri Lanka i el Marroc. A continuació, els inversionistes es van tornar a esverar en assabentar-se que els bons a 10 anys calia retribuir-los amb un 6% a fi de col·locar-los, cosa que va inspirar temors que la quarta economia de la zona euro pogués necessitar un rescat com els de Grècia, Irlanda i Portugal. Al mateix temps –“per si érem pocs, a més a més, ha parit l'àvia”–, la presidenta argentina va nacionalitzar el paquet majoritari de YPF, la petroliera controlada per Repsol. Naturalment, la cotització de l'empresa espanyola va caure un 33% des de primers de gener i d'altres empreses, com ara Telefónica, es van posar nervioses.

Pel que fa a REPSOL, és molt interessant el que ha escrit Roberto Centeno sota el títol d'“Una gestió manifestament millorable”. Diu que no és un enfrontament de l'Argentina amb Espanya, sinó un problema d'empresa que s'hauria pogut resoldre sense insults ni declaracions de guerra. Que inoportú, per cert, el president de la CEOE (Rosell) quan reclama la guerra comercial de la carn, la soja i el biodièsel, una cosa que correspon, si de cas, al govern, però de cap manera a qui diu que parla en nom de tots els empresaris sense tenir atribucions per plantejar mesures que perjudicarien la majoria dels afectats sense consultar-los. No deu ser que parla com a membre de diversos consells d'administració que depenen de La Caixa i per als quals va ser nomenat posteriorment a la designació com a president de la patronal i no intuitu personae? Botín, en una situació semblant va refusar la guerra comercial que li oferia Zapatero i va obtenir una magnifica indemnització. En canvi, Brufau ens vol involucrar a tots en les trifulgues en què s'ha embolicat pel seu mal cap. Que no ho veia, que sense YPF la qualificació de la companyia cauria a nivell dels bons porqueria?