El final

El final de la guerra sem­pre és, en el fons, l'objec­tiu prin­ci­pal dels qui la des­en­ca­de­nen. És dis­cu­ti­ble si l'Estat espa­nyol té –o tenia– una guerra con­tra ETA, però sem­bla força evi­dent que els etar­res desit­gen aca­bar-la, ara que saben que la per­dran. També ho és, és clar, que els ven­ce­dors no els ho posa­ran pas fàcil. Per començar, ni tan sols els con­si­de­ren com­ba­tents, tro­ben que la guerra és massa noble per defi­nir la seva causa. Ens agradi o no, però, ells sem­pre han tin­gut clar que estan –o esta­ven– en guerra, per això el seu dis­curs va ple d'expres­si­ons inequívoca­ment bèl·liques: for­ces inva­so­res, objec­tius, lluita armada. D'altra banda, ningú ha esta­blert mai una xifra de morts exacta a par­tir de la qual resulti obli­gat adme­tre l'existència d'una con­fla­gració, però el miler de vícti­mes mor­tals que l'orga­nit­zació basca ha pro­vo­cat d'ençà de la seva cons­ti­tució (a les quals hem d'afe­gir també els cen­te­nars de ferits i les incomp­ta­bles vícti­mes morals) és un camp de bata­lla prou deso­la­dor per desit­jar que, sigui el que sigui i s'ano­meni com s'ano­meni, acabi d'una vegada. Sem­pre que un govern, de dre­tes o d'esquer­res, plan­teja bene­fi­cis peni­ten­ci­a­ris per als pre­sos pene­dits, de seguida sal­ten les veus indig­na­des dels qui tro­ben bé que el con­flicte acabi però no estan dis­po­sats a tole­rar que acabi de qual­se­vol manera. Són veus que s'han de res­pec­tar, perquè pro­ve­nen de l'odi com­pren­si­ble per haver per­dut per­so­nes esti­ma­des, del dolor incon­so­la­ble que deuen cau­sar les feri­des que sag­nen fins i tot després d'haver enter­rat els morts. Però no són les úniques veus: aquests dies veiem a les tele­vi­si­ons i lle­gim als dia­ris el tes­ti­moni de fills de vícti­mes que han accep­tat reu­nir-se amb el botxí que els volia dema­nar perdó. Sovint la pau exi­geix més coratge que la lluita.