Les (meves) Fires

Les Fires de Figue­res: una set­mana d'actes diver­sos pro­gra­mats amb la llo­a­ble intenció que, uns o altres, arri­bin a interes­sar a tot­hom. Deuen haver estat sem­pre així, les Fires, i amb poca diferència de les d'Olot, Girona, etc., a banda del gruix adap­tat al volum de la població. Fins i tot això que a Figue­res és l'Embar­raca't, invent pro­jec­tat per a l'ado­lescència i la pri­mera joven­tut, té les seves rèpli­ques en aque­lles ciu­tat esmen­ta­des. També les reta­lla­des d'ara són com­par­ti­des: a Figue­res dura­ran la con­su­e­tu­dinària set­mana, però amb una inten­si­tat més baixa, i a Girona les escur­cen. Cal estal­viar... pot­ser perquè les de San Isi­dro de mit­jan maig puguin ser més esplèndi­des; al cap­da­vall tot es va con­ver­tint en para­digma de ser cor­nut i pagar el beure. Sí que és par­ti­cu­la­ri­tat de la fira figue­renca la volu­bi­li­tat de la mete­o­ro­lo­gia en plena pri­ma­vera: el plourà o no plourà.

De fa anys que, quan aquest diari o els ser­veis muni­ci­pals em fan arri­bar un pro­grama d'actes, el lle­geixo per sobre i amb un boli ver­mell vaig mar­cant els que em poden interes­sar que, amb l'edat, ja no pas­sen de mitja dot­zena. El que més m'agrada, i que m'ha interes­sat sem­pre, és la Fira del Lli­bre d'Ocasió. Pels lli­bres, sí, però també per l'espec­ta­cle de les para­des i els llibròfils fure­te­jant, i per les per­so­nes que t'hi tro­bes amb les quals com­par­tei­xes aquesta debi­li­tat. Apre­cio molt que les auto­ri­tats locals pro­gra­min jazz. Jazz lleu­ger, ale­gre, de plaça i car­rer, d'aquell que enri­ola l'espe­rit. Jazz o músiques pro­pe­res, com ara les impro­vi­sa­ci­ons de De Calaix, que enguany hi són. I sar­da­nes. A Figue­res cal apro­fi­tar les Fires per escol­tar o ballar sar­da­nes, si no només queda algun diu­menge pri­ma­ve­ral asse­nya­lat. També alguna expo­sició, alguna sor­presa pen­jada a les parets de museus i gale­ries con­ven­ci­o­nals i a les del Cas­tell, el C Comar­cal, la Cate... I estar per les dues oca­si­ons que pre­sen­ten les Fires per a “viure” més o menys el que, quan no hi havia les coses que avui ens han fet rics i savis, entre­te­nien inten­sa­ment petits i grans: els gegants i com­pa­nyia, els del dia del pregó i la tro­bada gegan­tera, un, em sem­bla, gran espec­ta­cle. Només afe­gir que les Fires figue­ren­ques moder­nes han engen­drat dos punts de con­vo­catòria “espe­ci­a­lit­zats”: l'esmen­tat Embar­raca't, dedi­cat als joves, avui tan impor­tants, i la Casa de Anda­lucía, oberta quan la immi­gració va ser prou volu­mi­nosa, i pro­mo­ci­o­nada pel capi­tal humà –i pels interes­sos polítics–, tot espe­ci­a­lit­zant-la en el con­reu de l'enyor.