El secret de la secreta

Un dels grans encerts de la policia secreta és justament el seu secretisme. Davant d'un policia uniformat és probable que un ciutadà canviï els seus hàbits o moderi els seus impulsos per por de rebre una sanció, amb la qual cosa ens trobem davant del cas de la policia preventiva, és a dir, la que s'avança als esdeveniments amb la seva sola presència. També hem d'esmentar la policia encarregada de reprimir. Si aquests agents no duguessin uniforme i no es parapetessin rere la seva artificial còrpora militar, es podrien confondre amb elements subversius disposats a malmetre l'ordre social. Gràcies a la seva identificació, som capaços d'entendre que fan el que fan en benefici de la societat i de la democràcia. Ara bé, els de la secreta, la gràcia que tenen és que passen desapercebuts, que s'infiltren entre la gent i, sense que ningú els reconegui, són capaços d'enfonsar-se en el pou de la revolta o de la delinqüència per tal de fer complir la llei des del seu amagatall públic. Amagar-se en públic és tot un art: camuflar-se de tal manera que, essent policia, ningú no pensi que ets al costat d'un policia. Els secretes s'adapten a les circumstàncies, com camaleons. Que hi ha una manifestació d'estudiants? Una motxilla, una mica de samarreta estripada, uns texans descolorits, i ja hi som. Que es tracta de protegir la integritat d'un alt mandatari en un sopar de gala? Jaqueta fosca, corbata, cabell clenxinat. Dissoldre's en l'ambient per ser ambient. És cert que, en moments determinats, la funció del policia que no ho sembla perd funcionalitat perquè s'acaba sabent que és un agent de l'ordre. Perquè porta un auricular a l'orella, perquè ja no té edat per ser estudiant, perquè s'ajunta amb els altres companys i, tots junts, no poden evitar la percepció general de ser infiltrats. Dissimular és una tècnica complicada. Potser per això la policia catalana ha decidit que uns quants d'aquests dispositius vagin a la feina amb un braçal que digui “policia”, amb la qual cosa es trenca, òbviament, el secret. ¿Quin sentit té? Rere d'ells, més amagats, més disfressats, n'hi deu haver uns quants que són el secret de la secreta. Si no, no ho entenc. O potser és que s'han tornat tots marxistes, de la branca dels Groucho i companyia, és clar.