L'any de la fe

Cal supo­sar que Benet XVI, el dia que decidí com­me­mo­rar el cin­quantè ani­ver­sari de la inau­gu­ració del Vaticà II con­vo­cant l'Any de la Fe, no pen­sava pròpia­ment en el Con­cili sinó en la revo­lució cubana. Si a Fidel Cas­tro, es va dir a sí mateix, l'invent li ha fun­ci­o­nat durant 50 anys, per què no ens hau­ria de fun­ci­o­nar a nosal­tres, cin­quanta anys després de la inau­gu­ració del Con­cili? Cal no per­dre de vista que, quan l'anunci fou fet, Benet XVI ja havia visi­tat l'altra “illa de la calma”, la de Cas­tro, no la de Rus­si­nyol. L'illa de la revo­lució en marxa: avui en mar­xen 100 i a l'endemà, cent cin­quanta. No hi ha pressa. La qüestió és mar­xar. Amb l'apli­cació del Con­cili passa una cosa sem­blant. Si la reforma no es va fer en dos dies, l'apli­cació arri­barà quan arribi. El que cal és man­te­nir la fe. Fe en què: en el Con­cili? No és pos­si­ble.

Del Con­cili en tenim evidència: 16 docu­ments apro­vats per majo­ria en el trans­curs de les 10 ses­si­ons que van tenir lloc entre 1962 i 1965. D'aquests 16, qua­tre són cons­ti­tu­ci­ons; nou, decrets; i tres, decla­ra­ci­ons. Això aviat és dit. Però per expli­car-ho es neces­si­ta­ria una vida com la de Matu­sa­lem. Tal és la quan­ti­tat de volums que ha gene­rat l'estudi d'aquest Con­cili, el més relle­vant de la història de l'Església. Avui, gràcies a l'obra monu­men­tal diri­gida per G. Albe­rigo, en la qual hi va tre­ba­llar, per a la nos­tra satis­facció, el pare evan­ge­lista Vila­nova, monjo de Mont­ser­rat, ho sabem pràcti­ca­ment tot sobre aquest Con­cili. El fons i la forma. Els vots i els votants. Conei­xem la fase pre­pre­pa­ratòria, la pre­pa­ratòria i el tre­ball con­ci­liar. Les llui­tes inter­nes i les dis­cus­si­ons exter­nes o públi­ques. Les pres­si­ons. El posi­ci­o­na­ment de Joan XXIII i el de Pau VI. Impos­si­ble resu­mir-ho tot. Però, per tenir una idea del clima que es res­pi­rava, tal vegada bas­tarà recor­dar que la cons­ti­tució pas­to­ral Gau­dium et spes, sobre les rela­ci­ons de l'Església amb el món, va tenir 2.390 vots favo­ra­bles, 75 en con­tra i 7 de nuls. L'èxit no podia ser més gran. Més que més si tenim en compte que, el mateix dia de la votació, va tenir lloc un històric inter­canvi de per­dons entre Roma i Istam­bul. Les dues grans esglésies cris­ti­a­nes, la catòlica i l'orto­doxa, van can­cel·lar, de comú acord, les exco­mu­ni­ons recípro­ques que con­ti­nu­a­ven en vigor des del 1054. L'acti­tud de diàleg (i diàleg fra­ter­nal) era pre­sent en tots els àmbits. I el mateix cal dir de la volun­tat de com­prensió dels pro­ble­mes humans, tals com la dig­ni­tat de la per­sona, la família, la cul­tura, la vida econòmica, la pau, la fam, la pobresa crònica, els homes de ciència, els pen­sa­dors, els gover­nants, les dones, els tre­ba­lla­dors, els malalts, els opri­mits, els dis­cri­mi­nats, els joves i els no tan joves. Tot­hom tenia dret al “goig i a l'espe­rança” que l'Església pro­cla­mava des del retorn a les fonts. Això, i no altra cosa, és el que va tenir lloc a Roma durant el Con­cili. Aquesta pàgina de la història no neces­sita ser cre­guda. No reclama fe sinó fide­li­tat.

Fe i fide­li­tat no són la mateixa cosa. S'assem­blen, això sí, ja que pro­ve­nen del mateix terme llatí (fides), però no són la mateixa cosa. La fe és una creença; la fide­li­tat, una volun­tat. La fe és una gràcia o un do; la fide­li­tat, un esforç. La fe és una espe­rança; la fide­li­tat, un com­promís. La fide­li­tat és el que resta de la fe quan aquesta s'ha per­dut. Com pen­sem fer front a la des­creença del món: tirant per la borda l'herència del Con­cili? “Quan no se sap cap on es va (diu un pro­verbi africà), és més neces­sari que mai recor­dar d'on es ve.” Venim del Vaticà II. I sabem on volíem anar. L'horitzó era molt ample. Com s'explica que ara sigui estret? Volíem gua­rir els mals. Com s'explica que con­dem­nem fins i tot mals que no ho són? El bisbe d'Alcalà d'Hena­res, en nom de qui es per­met de ser exclo­ent? Fer taula rasa del Con­cili és lliu­rar l'Església a la barbàrie inte­grista i al nar­ci­sisme dels neo­ca­te­cu­me­nals.

Amb l'excusa que ningú creu en Déu, ens per­me­tem el luxe de fer front a l'ate­isme amb el fana­tisme, una altra manera de negar Déu. El que reclama el Con­cili no són els crits de la jerar­quia ni les seves rodes de premsa auto­com­pla­ents i egocèntri­ques, sinó fide­li­tat a l'Espe­rit i espe­rit de fide­li­tat. Donant per supo­sat que no hi ha espe­rit sense memòria. I tam­poc hi ha memòria sense volun­tat de tenir-la. El propòsit, en l'avi­nen­tesa del cin­quantè ani­ver­sari de la inau­gu­ració del Con­cili, no pot ser altre que no obli­dar, no trair, no aban­do­nar ni renun­ciar. I és la defi­nició mateixa de la fide­li­tat. Any de la fide­li­tat, i no de la fe.