No “progressa adequadament”
Tinc, inevitablement, en el meu imaginari, un retrat ple de tòpics de racons, ciutats i països que, quasi sempre, quan els visito, responen a la realitat. Hi ha ciutats que m'imagino cosmopolites, civilitzades, estructuralment modernes, netes i endreçades amb infraestructures que funcionen i amb un bouquet sempre cuidat; i n'hi ha que imagino brutes, desendreçades i amb una desídia estructural i ambiental (també per manca de recursos) i amb un bouquet diferent.
Dic això perquè, darrerament, en converses de sobretaula hem comentat si aquest país on vivim respon a les expectatives de qui ens visita i, sobretot, quina és aquesta expectativa.
Desconec si els nostres visitants van cap a la línia de trobar ciutats i pobles endreçats, ben urbanitzats, on les infraestructures funcionin, o ciutats i pobles que, amb un clima fantàstic, estiguin plenes d'elements de deixadesa i mal ús dels serveis.
No ho sé, però quan, l'altre dia, passejant per un poblet amb el qual tinc una implicació emocional important i, per tant, perdo l'objectivitat per analitzar les seves evidents mancances, vaig tornar a veure el cablejat que, des de fa un munt d'anys, ocupa façanes, passa per davant de balconades i, com si es tractés de lianes uneix edificis des del cel, vaig evidenciar que la desídia no és només una qüestió de crisi econòmica, ni de crisi política. També és una crisi professional.
Arribant a casa sento que els bombers varen tardar més de cinc hores per rescatar uns turistes del mirador de Colom. Me'n faig creus! Com pot ser que, sota aquesta pàtina de suficiència que ens envolta, no ens adonem que, tot i un munt d'excepcions (sort en tenim!), les coses es fan, encara ara, i sota la responsabilitat de tots, malament. Responsabilitat política per no actuar de manera contundent i laisser faire amb els incompliments i responsabilitat ciutadana per permetre que, sabent el com i el que cal fer, no ho exigim.
Nosaltres que, segons com i amb aquest aire de suficiència, critiquem cultures i països titllant-los de poc desenvolupats, cal que tinguem clar que no tenim ni la millor ciutat, ni la millor infraestructura, ni el millor res de res. Més enllà de la crisi ens queden un munt de coses per millorar i un munt de detalls per cuidar si no volem ser un país de tercera amb professionals de tercera.