Fago

Quan l'any 2005 va aparèixer Tor, tretze cases i tres morts, de Car­les Porta, em vaig empas­sar el lli­bre, tot i que em costa pair relats durs, amb per­so­nat­ges “amb la ràbia encesa”, de “mun­ta­nya maleïda”, com sug­ge­ria la versió cas­te­llana de la novel·la que sí que recorda, com han dit comen­ta­ris­tes com cal, la manera de fer de Tru­man Capote. Vaig escriure sobre Tor i vaig gosar qua­li­fi­car-la d'una de les novel·les de no-ficció (qua­li­fi­ca­tiu que sem­bla con­tra­dic­tori) de la lite­ra­tura cata­lana dels dar­rers anys. I consti que no conei­xia el seu autor. Jo, a més, ja feia prop de tres anys que vivia a Madrid, alli­be­rat, sense enyo­ran­ces, del dit món cul­tu­ral català, que es veu que sí, que és real­ment exis­tent.

L'edi­tora de La Cam­pana m'envia Fago i deixo totes les no-fei­nes per cap­bus­sar-me en la seva lec­tura. M'enganxa, em segresta i m'inqui­eta: per­so­nat­ges com San­ti­ago, Marisa, la seva filla, Amàlia o l'impre­sen­ta­ble advo­cat García Mon­tes, més tota la colla d'actors secun­da­ris, com ara els com­panys de presó i/o la resta de la família de San­ti­ago, els tinc a casa, a la taula, entre mal­sons: els sot­meto, també jo, a inter­ro­ga­to­ris hipotètics... A cada ins­tant, vol­dria par­lar amb Josep M. Lope­rena, que ha escrit tex­tos punyents sobre el circ de la justícia i, sobre­tot, sobre els judi­cis paral·lels.

L'asset­ja­ment mediàtic és d'una cru­el­tat atroç, sal­vatge, que deci­deix, molt més que la justícia for­mal, qui assas­sina i qui té dret a pro­cla­mar-se inno­cent. I això que sovint Marisa, i Car­les Porta, demos­tren que els que eme­ten judi­cis apo­calíptics, sense ni un bri de dub­tes, ni han estat al lloc del crim, ni s'han lle­git el sumari. Si “la veri­tat ens havia de fer lliu­res”, la mor­bo­si­tat ens con­ver­teix en bèsties inhu­ma­nes i pesa més que els tan invo­cats pre­cep­tes cons­ti­tu­ci­o­nals. Mal­grat l'excel·lent Anto­lo­gia de la poe­sia de mun­ta­nya, de Josep Fatjó i Gené, sem­pre m'he sen­tit per­sona d'asfalt (de car­rers amb bars) i de terra baixa. Gràcies a Porta, encara més: ha acon­se­guit que un lec­tor d'ofici recu­peri, per uns ins­tants, l'enjòlit que pro­voca la inten­si­tat d'un text imprès.