15-M: pedagogia i frustració

Un any després que el movi­ment 15-M comencés a cami­nar amb ganes de can­viar l'estat de la democràcia a l'Estat espa­nyol, les coses estan pit­jor des de tots els punts de vista. L'atur no ha dei­xat de créixer, l'eco­no­mia no rut­lla, l'euro boqueja, i tot l'acti­visme que havia de rege­ne­rar “el sis­tema” no ha acon­se­guit res de pal­pa­ble ni mínima­ment fac­ti­ble. Si pre­te­nien ser un movi­ment polític pot­ser també el podríem jut­jar segons les seves pròpies exigències: ¿què han acon­se­guit? ¿On és la gran reforma sor­gida de les pla­ces que havia de “rei­ni­ciar el sis­tema”? Recor­dem que alhora que se'ns volia fer creure que el poble volia un canvi radi­cal en les for­mes d'admi­nis­trar la vida en comú, les majo­ries democràtiques s'expres­sa­ven poc després a les urnes a favor dels par­tits de l'ordre i l'aus­te­ri­tat.

Tot això acaba tenint resul­tats; no es per­ver­tei­xen els ter­mes, les ins­ti­tu­ci­ons i les dinàmiques sense pagar una fac­tura. Una vegada més, es pro­du­eix una pal­pa­ble dege­ne­ració de la retòrica política de molta enver­ga­dura, que ens mos­tra la seva pit­jor ves­sant en les decla­ra­ci­ons que el pas­sat Pri­mer de Maig va fer la dipu­tada Elena Valen­ci­ano –per exem­ple–, quan ens va recor­dar que el par­tit en el govern no havia de con­fon­dre “la majo­ria social” –contrària a les reta­lla­des, és clar, i que parla per la seva boca– amb “la majo­ria política” que havia donat la majo­ria abso­luta al PP en les pas­sa­des elec­ci­ons.

Quan tot­hom comença a fer cons­pi­rar “el poble” –o “la majo­ria social”– a favor de les pròpies idees o interes­sos, quan tot­hom veu “el poble” uni­tari i anhelós rere les pròpies opci­ons i se n'eri­geix en por­ta­veu perquè sí, és que estem entrant en una dinàmica ver­go­nyant, on el recompte de vots s'ha subs­tituït per l'enquesta aga­fada pels pèls en un por­tal d'inter­net o per la lec­tura dels pòsits del cafè –500.000 segons els orga­nit­za­dors; 10.000 segons la poli­cia, etc.

Amb inde­pendència de l'encert en la gestió d'aquests par­tits en el govern (nefasta pel que fa al PP a Madrid), el movi­ment popu­lar que havia de deci­dir al marge de les ins­ti­tu­ci­ons sobre qüesti­ons tan deli­ca­des com ara la immi­gració, l'habi­tatge, la pro­pi­e­tat dels bancs, la llei elec­to­ral i la gestió hos­pi­talària, pot dema­nar-se també si pot­ser no ha arri­bat l'hora de fer una mica d'autocrítica. Perquè al final, tot està com estava: bons sen­ti­ments de ger­ma­nor i repar­ti­ment de la feina i la riquesa, que pot­ser tenen el seu sen­tit en peti­tes comu­ni­tats que col·labo­ren i es rela­ci­o­nen al marge del mer­cat o les rela­ci­ons labo­rals, però que no poden ser­vir per ges­ti­o­nar una soci­e­tat de mas­ses que par­ti­cipa d'una dinàmica euro­pea i del pols de la glo­ba­lit­zació.

Fet i fet, massa con­sig­nes ens recor­da­ven els anys sei­xanta i la lluita anti­fran­quista, un cert espe­rit ingenu i sen­ti­men­tal que feia una mica de gràcia dona­des les cir­cumstàncies: una impug­nació a la tota­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons, no el plan­te­ja­ment de mesu­res fac­ti­bles o con­tras­ta­des per alguna mena d'experiència. La con­tra­cul­tura pesava més que el lle­gat del pen­sa­ment d'esquer­res, i això ho aboca tot al pate­tisme o la ges­tu­a­li­tat final­ment comer­cial: la venda de samar­re­tes, i l'espe­rit d'una joven­tut que vol viure el seu Maig del 68, etc.

I per això, quan sí que s'arri­bava a sen­tir alguna pro­posta via­ble, resul­tava que ja la podíem lle­gir –sovint des de feia molta estona– en algun pro­grama elec­to­ral d'alguns dels par­tits més afins a aques­tes posi­ci­ons; així, Ini­ci­a­tiva-Verds, els dipu­tats d'aquesta for­mació van ser els que més van aca­bar patint les agres­si­ons dels asset­jants del Par­la­ment català, pot­ser perquè des d'una certa gene­ro­si­tat –i ingenuïtat ideològica– van ser els que més es refi­a­ren de la pro­xi­mi­tat física amb els mani­fes­tants hos­tils.

Per altra banda, ¿qui creu encara que des de les pla­ces i amb mètodes assem­ble­a­ris pot ori­gi­nar-se un cor­rent d'idees rege­ne­ra­dor, nou, amb plans impen­sats fins lla­vors? El debat popu­lar i l'ajuda mútua són total­ment defen­sa­bles: però que no ens vul­guin fer creure que poden pres­cin­dir de l'experiència històrica, de les ins­ti­tu­ci­ons depu­ra­des pels segles i les idees polítiques sor­gi­des de la millor Il·lus­tració. Que cada gene­ració vul­gui començar des de zero la història política d'Occi­dent –emu­lant els grecs dels temps de Pèricles des d'una visió ide­a­lit­zada– no deixa de ser una mica gro­tesc. ¿I amb quina legi­ti­mi­tat, a més? ¿Qui arroga el poder de deci­dir a una assem­blea de barri com hau­ria de ser la nova llei hipo­tecària?

Crec que és posi­tiu el des­vet­lla­ment crític que el movi­ment volia posar sobre la taula. Ara bé: la qua­li­tat de la democràcia depèn d'un equi­li­bri entre la lli­ber­tat, el poder de l'elec­to­rat i una certa idea de progrés que la crisi econòmica ha vin­gut a posar en qua­ran­tena. I si el debat perd les for­mes es trans­forma en el regne de l'eslògan, en la llei selvàtica dels que cri­den més fort o acon­se­guei­xen atraure els mit­jans de comu­ni­cació amb una ges­tu­a­li­tat expe­di­tiva.

I tam­poc no obli­dem la cul­tura política: una ciu­ta­da­nia crítica és una ciu­ta­da­nia for­mada, i ens podríem dema­nar si abans de par­lar de deter­mi­nats temes no podríem fer abans l'esforç de saber exac­ta­ment què fa un secre­tari d'estat, una dipu­tació o el Banc Cen­tral Euro­peu.

Hi ha molts motius per quei­xar-se –cada minut més–, però la democràcia imposa unes for­mes, uns pro­ce­di­ments que gràcies a les ins­ti­tu­ci­ons poden garan­tir que els pro­ble­mes prin­ci­pals tro­bin un ressò ade­quat. No convé aga­far-se la democràcia per l'ansa que més crema: dema­nar-li solu­ci­ons imme­di­a­tes és no aca­bar d'enten­dre de què va tot això.