B(l)anc, pur, net

Fa dies que veig un anunci a la tele­visió sobre les bon­dats d'un deter­mi­nat banc. No diré quin és, perquè no tinc cap interès a fer pro­pa­ganda gratuïta de ningú i, molt menys, d'un banc. El que m'interessa, més enllà del nom, és el con­cepte que l'enti­tat fa ser­vir. L'anunci és coe­tani de falli­des, res­cats, naci­o­na­lit­za­ci­ons, indecències vàries. I arriba en un moment en què el negoci ban­cari, més que mai, és vist com una repro­ducció con­tem­porània (i ampli­ada) de la vella pràctica de la usura. Més que no pas un ser­vei (de préstec neces­sari, de segu­re­tat, de pers­pec­ti­ves per al futur del ciu­tadà), el sec­tor ban­cari és per­ce­but, en gene­ral, com una màquina de guerra. És a dir, com un ins­tru­ment que ser­veix perquè uns quants se'n bene­ficiïn, molt, i perquè la resta vis­quin en la misèria i l'escla­vi­tud. El banc, com a idea, avui és maligna. No dic que fos cap paradís en deter­mi­nats moments històrics però sí que s'havia entès com una part més del pai­satge quo­tidià. El con­templàvem com un esce­nari pro­per, fami­liar, com la botiga de que­viu­res o la farmàcia. Ara, no. El banc és aquell edi­fici que genera ani­mad­versió (odi, segu­ra­ment) i que ja no admet cap tipus de mirada simpàtica. L'espai, en una metonímia pre­cisa, és l'argu­ment que ens parla del que s'hi fa, a dins. Una con­fa­bu­lació de for­ces obs­cu­res que, a més a més, reben el vis­ti­plau dels gover­nants, amb l'única fina­li­tat de con­ver­tir les nos­tres vides en unes vides més infe­li­ces.

Per això m'ha fet gràcia l'anunci que els dic. El banc de qui no dic el nom reclama la dis­creció com a norma, la pro­xi­mi­tat, el som­riure del dele­gat, una idea quasi naïf de la pràctica finan­cera que s'entronca amb un qua­dre d'ascendència cos­tu­mista. Tot és a lloc, aquest banc no ha fet bes­ti­e­ses, s'ha man­tin­gut en un nivell accep­ta­ble de bene­fici i ha pro­cu­rat que el cli­ent el vegi com un pro­tec­tor i no pas com un xucla­dor. No puc afir­mar (i per des­comp­tat que no hi posa­ria les mans al foc) que el banc que no cito sigui tan exem­plar com els seus res­pon­sa­bles ens volen fer creure. Em quedo amb la idea que es vol trans­me­tre. I ric molt quan sento a par­lar de bancs bons i bancs dolents. Sem­bla, veient l'anunci, que el banc sense nom es dedica, no ho sé, a regen­tar un negoci de frui­tes i ver­du­res o una fleca. És tan b(l)anc, tan pur, tan net, que fa mitja basarda.