S'hauria d'escoltar el 15-M
L'any passat, no gaire abans del 15-M, vaig rebre una invitació per a assistir a la presentació d'un llibre a l'Institut Francès del carrer Moià. Em va cridar l'atenció que l'acte se celebrés al nou edifici que va substituir el del Liceu Francès on vaig fer el batxillerat, i em va fer pensar en tots aquells anys de classe, laboratori, gimnàs, pista de bàsquet, etc. I en el fet que no hi havia tornat a posar els peus. I, naturalment, em vaig fixar en el llibre. Era el titulat Indigneu-vos i l'autor era Stéphane Hessel, del qual he de confessar que llavors no en sabia res. En canvi, després del 15-M m'he interessat molt per aquest fenomen i pels moviments que va generar o que, al menys, es van presentar como a seguidors de les seves idees. I sovint em preguntava què se n'havia fet, d'aquella gent que es van mobilitzar a 700 ciutats arreu del món, i molt espectacularment a Wall Street, la catedral de Saint Paul a Londres i les places de Barcelona o Madrid. Què se n'havia fet, de tots aquells indignats i del seu poder de convocatòria.
A les xarxes socials ha circulat la crida a una manifestació local i global amb el lema “Units pel canvi global”. És un col·lectiu que apareix, desapareix i reapareix amb una participació espontània, sense líders ni programa, però amb una gran capacitat d'adaptació i transformació acompanyada de vegades de dissensions, divisions i fractures autodestructives. En realitat, primer es van indignar, i després han passat a buscar solucions. Les iniciatives de les assemblees poden prosperar als barris i pobles; han trobat una causa en la defensa de l'estat del benestar contra les retallades que imposen els governs i els poders fàctics, que són els que manen de debò. No sempre es tracta de la política. Ans al contrari, moltes vegades s'intercanvien ajuts o serveis pel mètode mutualista que a França anomenen “entraide mutuelle efficace”. S'ha passat, doncs, de la protesta a l'acció. En uns moments en què les prestacions socials s'evaporen i que de cada quatre ciutadans n'hi ha un a l'atur, és una ocasió apropiada per a crear una economia paral·lela, subterrània i alternativa. Més que anar a l'Inem, opten per muntar una cooperativa.
El 15-M, com la terra, és de qui se'l treballa. Hi cap tothom, cadascú amb les seves reivindicacions i amb els seus ideals. El que queda clar és que no volen ser un partit polític. Sense burocràcies, es tracta de compartir alguns objectius comuns. Per exemple, defensar els clients dels abusos dels bancs o defensar les mateixes empreses dels seus propietaris i dels seus treballadors. Ajuden la gent que té estalvis a prestar diners i a no ser accionistes que, si les coses van malament, no cobren.
Una altra campanya és la d'evitar desnonaments en un país en què encara no s'accepta la dació en pagament, és a dir, redimir la hipoteca encara pendent pel senzill procediment de tornar les claus, tal como ja és legal als EUA. En un país com aquest, després de tota una vida d'esforç, estalvi i sacrifici, costa molt d'acceptar el fet inexorable que els joves d'ara hauran de viure pitjor que els seus pares. De moment, toca seguir amb les acampades i observar com les autoritats només els consideren un problema policial. No com els empleats d'aquella filial de Telefónica que durant mesos i mesos van fer acampades de protesta a La Castellana de Madrid. Potser perquè el propietari de l'empresa era aquell Mas Canosa de Miami que la televisió castrista qualificava de líder dels “gusanos” de Florida i que prestava un avió privat a José María Aznar quan anava a fer campanya a l'Amèrica Llatina.
En qualsevol cas, els indignats s'han tret l'estigma de violents que els van encolomar per culpa d'un grupuscle insignificant i que el col·lectiu rebutja. Segons diu el professor Manuel Castells, hi ha provocadors que tracten d'obtenir filmacions o imatges d'algun incident que es pugui qualificar d'agressiu. Mentre segueixen amb aquestes maniobres, les autoritats contemplen amb indiferència el deteriorament de la situació econòmica i apliquen de manera implacable i amb arrogància el pacte de la fam per a dignificar en aparença les retallades del mínim vital sense fer ni cas de les protestes legítimes del nombre creixent de víctimes que s'ofereixen en sacrifici ritual a l'altar dels rics. Un plutòcrates que, com ara hem vist en el cas de Bankia, s'han fet fastuosament i fastigosament rics sense assumir cap risc del patrimoni propi atès que, de fer negocis a crèdit, ja se n'ocupen els habituals de la llotja de l'estadi Bernabéu. És contra la partitocràcia corrupta que Stéphane Hessel, escriptor i diplomàtic francès, un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans, pronuncia la seva crida “indigneu-vos” i convoca a la insurrecció pacífica. Altrament, si els governs no escolten el poble, es converteixen en oligarquies. El Manifest del 15-M diu que el sistema està marcat per la corrupció de polítics, banquers i grans empresaris.
Declaren també que els mal pagats, els subcontractats, els precaris i els joves estem tips de reformes antisocials i exigim un canvi i un futur digne. I que es resolgui el problema del 45% d'atur dels joves. Volen igualment que el Banc d'Espanya i els tribunals defensin els ciutadans que són víctimes de fraus de les entitats financeres. El 15-M considera que és un sarcasme que a La Moncloa hi vagin convocats per a crear llocs de treball els grans empresaris que més treballadors han acomiadat. Com, encara pitjor, que el rei vagi a reunir-se amb autoproclamats dirigents i que es desplaci ell als locals de Telefónica en lloc de rebre'ls a La Zarzuela. Llevat que col·locar membres de la família reial –per cert, molt ben pagats– en nòmina atorgui un títol de representativitat.
Prohibir l'exercici del dret de reunió si es donen garanties de limitació en el temps i de pacífica expressió només pot servir per a criminalitzar qualsevol reacció. El prestigiós periodista Ignacio Ramonet s'ha pronunciat contra l'absència dels mitjans de comunicació en el seguiment del 15-M. Leonardo Boff també s'ha expressat, en la línia de Paul Krugman, tot posant com a exemple Irlanda, on van deixar fer fallida els bancs i van empresonar els banquers i especuladors. A més a més, van modificar la Constitució i van garantir la Seguretat Social. I, de passada, van crear llocs de treball, “par-dessus le marché”.
