La fórmula d'Unió

S'entén que a molta gent li molesti l'aposta d'Unió per la con­fe­de­ració. És lògic, ara que Cata­lu­nya comença a sor­tir de les ambigüitats i tot­hom comença a des­co­brir què amaga sota la màscara (auto­no­mis­tes-cons­ti­tu­ci­o­nals, auto­no­mis­tes-sobi­ra­nis­tes, fede­ra­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes), només fal­tava que Unió es tragués de la màniga la fórmula de la con­fe­de­ració. Però no ens enga­nyem. Aquí, dels par­tits en actiu més antics, l'un és Unió, i l'altre ERC, fun­dats l'any 1931. Vui­tanta anys són molts més anys dels que puguin tenir mol­tes de les per­so­nes que aquests dies bana­lit­zen o menys­preen Unió. Cal­dria que més d'un dels mega­pa­tri­o­tes acu­sa­dors d'Unió es rumiés bé si esta­ria dis­po­sat a caure davant d'un esca­mot d'afu­se­lla­ment a Bur­gos o, sim­ple­ment, que es pre­guntés si s'ha arris­cat tant en la defensa del país com ho va fer la gent d'Unió durant la llarga nit. Agradi o no agradi als par­tits i les orga­nit­za­ci­ons d'ara, en l'últim mig segle Unió va començar a par­lar d'inde­pendència molt abans que ningú. En el mani­fest fun­da­ci­o­nal de l'any 1931, Unió no es decla­rava inde­pen­den­tista. En les ponències redac­ta­des fins al 1936, tam­poc. En l'atu­rada de la clan­des­ti­ni­tat, tam­poc. Fins ales­ho­res, Unió havia recla­mat “el reco­nei­xe­ment d'una auto­no­mia plena i abso­luta, dins d'una con­fe­de­ració ibèrica lliu­re­ment pac­tada”. Però en la decla­ració de l'any 1963, que marca l'estratègia fins al pre­sent, Unió des­tapa una fórmula que cal lle­gir aten­ta­ment per no caure en la super­fi­ci­a­li­tat: “Una con­fe­de­ració amb inde­pendència política, inter­de­pendència política i fra­ter­ni­tat espi­ri­tual amb els altres pobles.” L'esment de la inde­pendència és un regis­tre propi i estratègic d'Unió, previ a qual­se­vol moda. Una altra cosa és la tàctica gra­dual i l'estètica dia­lo­gant que, òbvi­a­ment, no han de convèncer els adep­tes d'altres sigles: “En aquest cas [si l'altra part no està con­forme amb la con­fe­de­ració], els que la fes­sin impos­si­ble serien els res­pon­sa­bles que els cata­lans hagues­sin d'acu­dir a la que lla­vors seria l'única solució com­pa­ti­ble amb la dig­ni­tat de Cata­lu­nya i l'únic mitjà de garan­tir el seu nor­mal desen­vo­lu­pa­ment, que seria la inde­pendència total i abso­luta.”

Entre el deter­mi­nisme autonòmic i l'inde­pen­den­tisme romàntic, Unió fa lloc al sen­tit comú.