Fracàs

A Madrid no va caure gens bé la petició d'Artur Mas que qualsevol obra pública que s'hagi de fer a l'Estat d'ara endavant vagi acompanyada d'un estudi de rendibilitat. Els més molestos han replicat, amb irritació, que això és cosa del govern de la nació (espanyola). Doncs això mateix. Si és la seva responsabilitat, que l'assumeixi d'una vegada perquè sapiguem que els diners no es dediquen a satisfer compromisos inconfessables –emparats en el gran concepte de la solidaritat territorial– sinó a posar les bases perquè quan l'Estat surti de la crisi, que en sortirà, hi haurà un creixement vigorós.

Explico aquestes reaccions a un amic anglès i no se'n sap avenir. Afirma que al seu país la gent coneix molt bé cap on van els seus impostos. Però no d'una manera global o retòrica (com va passar amb l'infaust programa E de Zapatero de remodelació de voreres), sinó molt detalladament.

Tinc la sospita que aquesta petició del govern català, que és lògica i que en època de vaques magres es torna imperiosa, no serà atesa mai. Primer, perquè la iniciativa és dels catalans. I segon, perquè fer obres és una manera de capturar vots, dels quals el PP anirà molt necessitat a finals d'any.

Abans de la Guerra Civil, el catalanisme prudent de personatges com Cambó va ser un intent de modernitzar Espanya. Un intent que va ser rebut amb irritació orgullosa i menyspreu. Mas hi torna ara. Totes les propostes que faci perquè Espanya sigui un país europeu –però de debò, no en aparença– tornaran a fracassar. Per desgràcia, però és així.