Paradoxa grega

Al moment d'escriure aquesta columna encara no es pot dir què han triat els grecs entre l'espasa i la paret. El moment cab­dal va ser ahir, dijous, quan el Par­la­ment d'Ate­nes va haver de deci­dir si tri­ava la sub­missió a la Unió Euro­pea, el Banc Cen­tral Euro­peu i el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (la paret), o si s'esti­mava més la ruïna, l'abandó de la zona euro i el retorn al dracma (l'espasa).

Men­tres­tant, el diari ale­many Bild Zei­tung (el de més difusió d'Europa, que no coneix la crisi) con­ti­nu­ava la seva soro­llosa cam­pa­nya con­tra “els gan­duls grecs”, pro­por­ci­o­nant argu­ments als nazis grecs, par­ti­da­ris de la “solució final” amb els immi­grants musul­mans i els gais, però més tole­rants amb els ale­manys i altres euro­peus benes­tants.

El més ver­sem­blant és que els grecs no tri­es­sin ni la paret ni l'espasa, sinó la incerta solució d'un altre govern tec­nocràtic, que mira­ria de nedar per les aigües de la crisi i guar­dar la bugada de l'euro. És pos­si­ble que aquesta decisió no garan­teixi la super­vivència de Grècia, però almenys com­plaurà l'opinió pública, divi­dida a parts iguals entre els qui estan dis­po­sats a gai­rebé tot per man­te­nir-se a la zona euro i els qui no es volen sot­me­tre a les ordres dels ban­quers de Brus­sel·les i Berlín.

La incògnita més interes­sant de la para­doxa grega és si aca­barà arros­se­gant o no els altres malalts econòmics d'Europa, com ara Espa­nya o Itàlia. Tot i que ja hi ha obser­va­dors que es fre­guen les mans amb la pers­pec­tiva del des­as­tre euro­peu –sobre­tot a l'altra banda de l'Atlàntic– no és gaire pro­ba­ble que el con­tagi grec es pro­du­eixi. Ni Espa­nya ni encara menys Itàlia són Grècia, i el més segur és que els governs de Madrid i Roma se'n lliu­rin de l'ensurt a cop de reta­lla­des i a costa del pati­ment del 99% de la població. Cer­ta­ment, no és un destí enve­ja­ble, però si més no, Bild Zei­tung no ens podrà dir gan­duls.