El nou pla d'ajust

Dimarts el pre­si­dent Artur Mas pre­sen­tava el ter­cer pla d'ajust en un any i mig de govern. Després, el por­ta­veu de CiU, Jordi Turull, defen­sava les noves reta­lla­des des­ti­na­des a estal­viar 1.500 mili­ons d'euros: reducció de les trans­ferències a les empre­ses públi­ques de la Gene­ra­li­tat, de les sub­ven­ci­ons i d'un 2% del sou dels tre­ba­lla­dors públics pel desem­bre, que, amb el 3% del juny, arri­barà al 5% el 2012; repro­gra­mació o atu­rada i ajor­na­ment dels paga­ments en infra­es­truc­tu­res; venda de part del patri­moni públic; apli­cació de les reduc­ci­ons acor­da­des pel govern cen­tral en salut, ense­nya­ment i uni­ver­si­tat i matrícula en la for­mació pro­fes­si­o­nal de grau supe­rior.

La tarda de dimarts els webs dels dia­ris cata­lans bullien d'indig­nació con­tra el nou pla d'ajust. Les referències de Turull a l'herència rebuda i als incom­pli­ments dels governs de Madrid con­tribuïren a escal­far encara més els ànims. És lògic, perquè hom té la sen­sació d'anar en un tren que corre cap al pre­ci­pici men­tre el maqui­nista dis­cu­teix i llança els pas­sat­gers per les fines­tres.

El pro­blema és que la crisi no només pot aca­bar amb un auto­go­vern sotmès sem­pre, abans i ara, a les exigències, les exac­ci­ons i els incom­pli­ments de l'Estat, sinó que amenaça el pre­sent i el futur del país. És clar que hi ha incom­pli­ments i herències rebu­des i que cal reduir el dèficit. Això ja ho sabíem, però del que es tracta ara és d'enca­rar la crisi de manera dife­rent, perquè només amb reta­lla­des anem direc­ta­ment al des­as­tre. La crisi ha por­tat a un cer­cle viciós que cal tren­car: dèficit, reta­lla­des, tan­ca­ment d'empre­ses, atur, paràlisi econòmica, cai­guda dels ingres­sos fis­cals, reducció de les polítiques soci­als, més dèficit i aug­ment i enca­ri­ment del deute.

D'aquesta crisi no en sor­ti­rem només amb reta­lla­des, que no fan més que cas­ti­gar els col·lec­tius més vul­ne­ra­bles, sinó reac­ti­vant l'eco­no­mia, repar­tint equi­ta­ti­va­ment els cos­tos de la crisi, espe­ci­al­ment entre els que més res­pon­sa­bi­li­tats tenen en el seu des­en­ca­de­na­ment i més se n'han bene­fi­ciat, i inten­tant repren­dre el crei­xe­ment. La política de reta­lla­des dic­ta­des des de Madrid no dóna més de si, trenca la cohesió social –i de retruc el procés de cons­trucció naci­o­nal–, ali­menta l'apa­rició d'acti­tuds popu­lis­tes i anti­de­mocràtiques i ens enfonsa més en el pou. I “exi­gir” el pacte fis­cal, atesa l'acti­tud del PP –suport de CiU al Par­la­ment de Cata­lu­nya–, és, en aquests moments, un brin­dis al sol per pas­sar l'estona.

El govern de Mas està des­bor­dat. Però ja no hi ha temps per a retrets, perquè ens hi estem jugant molt més que uns futurs resul­tats elec­to­rals. La situ­ació és crítica i reque­reix un gran pacte social i polític per tro­bar uns mínims punts de con­sens entre els par­tits polítics, els sin­di­cats i les asso­ci­a­ci­ons empre­sa­ri­als i de la soci­e­tat civil. D'aquesta crisi o en sor­tim ple­gats o el país s'enfonsa política­ment (la recen­tra­lit­zació impul­sada pel PP enfront de la manca de pro­jecte de país dels par­tits cata­la­nis­tes) i econòmica (cai­guda irre­cu­pe­ra­ble de tots els indi­ca­dors que garan­tien l'ascen­sor social i el nivell pro­duc­tiu i de vida). Per res­pon­sa­bi­li­tat de país, és hora de dei­xar de banda les pica­ba­ra­lles par­ti­dis­tes, de fer una pro­funda reflexió col·lec­tiva i d'impul­sar un gran con­sens sobre com enca­rar la crisi (i això inclou també quina mena de rela­ci­ons cal man­te­nir –o no– amb l'Estat espa­nyol). Les reta­lla­des són un camí sense sor­tida i en aquest con­text el govern del pre­si­dent Mas només té dues sor­ti­des: impul­sar un gran acord naci­o­nal apel·lant a la legi­ti­mi­tat que li van con­fe­rir les urnes o con­vo­car elec­ci­ons.