Ponents

El millor home­natge a Joan Sales, ara que fa cent anys que va néixer, l'està fent, mal m'està dir-ho, Òmnium Cul­tu­ral Gironès. Encara hi sou a temps, perquè les con­ferències al vol­tant de la seva figura i d'Incerta glòria s'allar­ga­ran fins al desem­bre. L'últim dia teníem dues ponents de luxe, la Laura Borràs i la Mont­ser­rat Casals, dues dones de casa. (Un incís: no fa gaire em van con­vi­dar com a pone­dora en un acte: vaig tenir un esglai! Però no, no volien pas que fes cap ou, només és que es pen­sa­ven que pone­dora era el femení de ponent!). Un, una ponent de luxe, per a mi, és algú que sap coses i que sap com les ha de dir. Saber-ne molt no vol dir forçosa­ment posar-se el públic a la but­xaca: hi ha con­fe­ren­ci­ants repe­ti­tius, alguns són massa seri­o­sos, n'hi ha que no s'entén què volen dir, n'hi ha que no saben aca­bar i n'hi ha de massa pagats d'ells matei­xos. Jo tinc la teo­ria que, com més intel·ligents, més clara­ment s'expli­quen: si ho entén tot­hom és que ho han fet molt bé. La Laura Borràs va ser bri­llant, rigo­rosa, diver­tida i lleu­ge­ra­ment pro­funda. La Mont­ser­rat Casals ens va tenir cla­vats a la butaca, expec­tants, amb ganes de més i més, desit­jant que surti la bio­gra­fia que pre­para. Sen­tint-les vam dis­fru­tar i apren­dre; vam apren­dre pre­ci­sa­ment perquè vam dis­fru­tar. I jo vaig desit­jar, men­tre les escol­tava, que la meva filla tin­gui al llarg de la seva vida docents –tres o qua­tre– que li injec­tin el verí de la curi­o­si­tat i la passió. Perquè tots vam sor­tir de la Casa de Cul­tura dis­po­sats a lle­gir o relle­gir Incerta glòria. I si la sessió no hagués estat rodona, la cire­reta la va posar una dona del públic que ens va expli­car que Joan Sales era el seu padrí, i que en feia, i que quan li donava diners li reco­ma­nava sem­pre que es comprés lli­bres. Ja sé que no tots els padrins són Sales, però si s'exer­ceix el càrrec amb amor i gràcia, la relació entre padrins i fillols és molt espe­cial. Però –ai las!–, això també s'acaba.