Un any oficial

D'anys dedi­cats a cau­ses per­du­des o per gua­nyar n'hi ha per donar i per ven­dre: tants anys i tan­tes cau­ses que fins i tot se'n dedi­quen a la com­me­mo­ració del nata­lici o la mort d'escrip­tors, que és un espècimen humà que, en gene­ral, només mereix l'atenció a l'hora de la necrològica. Però no fem el plo­ricó. Un cen­te­nari, un ani­ver­sari més o menys rodó, és un pre­text com qual­se­vol altre per rei­vin­di­car una obra literària. Així aca­bem de cele­brar l'Any Mara­gall –doble­ment jus­ti­fi­cat: cent cin­quanta anys del nai­xe­ment i cen­te­nari de la mort–, l'any 1997 vam com­me­mo­rar l'Any Pla, i l'any vinent se cele­brarà l'Any Espriu, atès que el dia 10 de juliol farà cent anys que l'escrip­tor va néixer a Santa Coloma de Far­ners. La Gene­ra­li­tat ha deci­dit donar caràcter ofi­cial a l'efemèride ja que va ser, sens dubte, una figura de gran popu­la­ri­tat entre els anys cin­quanta i la seva mort, l'any 1985. La pro­jecció que va tenir –per motius essen­ci­al­ment soci­als i, per tant, extra­li­te­ra­ris– en trans­me­tia una imatge dis­tor­si­o­nada que va donar pre­pon­derància a aspec­tes menors de la seva obra, segu­ra­ment molt menys lle­gida del que la seva popu­la­ri­tat podria per­me­tre supo­sar. Poc després de la seva mort, Espriu va entrar a l'inde­fec­ti­ble pur­ga­tori que la llei del pèndol imposa a qui un dia va tenir reco­nei­xe­ment. Pot­ser és que ales­ho­res –tan afi­ci­o­nats com som a tenir poe­tes, entre­na­dors, actors i can­tants naci­o­nals– ja havíem deci­dit que mort el rei visca el rei, i vam ator­gar el títol de poeta del poble a Miquel Martí i Pol, per raons que no li tre­uen cap mèrit lite­rari però que –com en el cas d'Espriu– tam­poc no tenen res a veure amb la lite­ra­tura (i el mateix Martí i Pol n'havia fet broma). Pot­ser és aquesta sin­gu­lar recepció popu­lar dels nos­tres escrip­tors que fa que –si no vaig errat– no hi hagi cap pro­posta simi­lar per cele­brar l'Any Pere Cal­ders, que va néixer a Bar­ce­lona la diada de Sant Miquel de 1912. Cal­ders, mal­grat que era dis­cret, simpàtic i soci­al­ment com­promès, va ser un enorme con­tista. Davant d'una omissió com aquesta serà bo apro­fi­tar l'avi­nen­tesa per avançar que el 2014 es com­pli­ran cent anys del nai­xe­ment de Joan Vinyoli, que era un poeta molt més vin­cu­lat a les ter­res giro­ni­nes –Santa Coloma de Far­ners i Begur– que no pas Espriu, mal­grat que hi nasqués. I dema­nar també, per con­cloure, que l'Any Espriu sigui una bona opor­tu­ni­tat per recu­pe­rar la figura de l'escrip­tor amb tota la seva com­ple­xi­tat, lluny de les cari­ca­tu­res esquemàtiques i gro­tes­ques dels seus tite­lles.