La ignorància

No sabem res. No sabíem que l'estat del qual for­mem part no era un dels estats més rics del món. Que no era certa la bona salut de les ban­ques. Que no eren cer­tes les parau­les que els nos­tres man­da­ta­ris, els uns després del altres, ens xiu­xi­ue­ja­ven a cau d'ore­lla: “Som rics.” No sabíem que la rea­li­tat era una altra: anàvem, sense remei, de cap al buit. Tam­poc no sabíem que les lleis que con­fi­gu­ren l'estat de les auto­no­mies es pogues­sin vul­ne­rar sense punició. Sen­zi­lla­ment, des­co­neixíem qui érem.

No tenir consciència del propi jo esdevé una tragèdia per a un indi­vidu, com ho és per a una soci­e­tat. Ens bol­cava a la tragèdia pen­sar que podíem viure a déu dóna amb el sou de cada mes; creure'ns capaços d'assu­mir crèdits a llarg ter­mini; pagar plans de pen­si­ons que ven­ce­rien temps enllà; ima­gi­nar que amb qua­tre mone­des com­praríem un ter­reny per doblar-ne el preu l'endemà mateix; inver­tir en sur­pri­ses con­vençuts que sem­pre ens ofe­ri­rien la sor­presa i ens cobri­rien d'or. Ens bol­cava a la tragèdia viure tots els ins­tant com si juguéssim a la ruleta, immer­sos en el somni de la noia que va al mer­cat a ven­dre llet.

Aquest somni era un dels pres­supòsits en què es basava una soci­e­tat inculta. Inculta perquè cul­tura vol dir conei­xe­ment, i conei­xe­ment vol dir saber per quin camí pas­ses i per quin camí has de seguir cami­nant, saber on et porta aquest camí, conèixer l'entorn, les cruïlles mis­te­ri­o­ses, intuir-ne els límits i els teus pro­pis límits. De cop i volta, s'ha des­cor­re­gut el vel de la veri­tat oculta i el nos­tre propi jo ha apa­re­gut al des­co­bert, en tota la seva cru­esa. Era a l'altra banda del mirall. El lloc que el mirall, enganyós, mai no ens reflec­tia. Un mirall que ens feia veure la imatge que ens havíem for­mat de nosal­tres matei­xos, des­co­nei­xe­dors com érem de la cam­bra secreta que el vidre ama­gava. Dins el mirall dels nos­tres dies, durant anys hi hem pro­jec­tat l'engany. Des­ven­tu­rats de nosal­tres, que ens hem cre­gut els pre­di­ca­dors del tant-se-me'n-dóna. Prou que ens ho anun­ci­a­ven alguns pen­sa­dors que, com els pro­fe­tes, pre­di­ca­ven al desert. Un desert que volíem ple d'oasis. D'oasis que mai no podríem tre­pit­jar perquè no cons­tituïen res més que un piló de mirat­ges.

Vam caure de ple a la trampa que, sigil·losa­ment, s'este­nia d'un cap a l'altre del món. Ens van dir que al fons del bosc sem­pre hi havia un llu­met que ens asse­nya­lava una mera­ve­llosa casa de xoco­lata, tot ocul­tant-nos que a din­tre t'hi espe­ra­ven la bruixa i el mal­vat marit. Posats a creure en els con­tes dels nos­tres jocs, més ens hau­ria val­gut recor­dar la faula de la cigala i la for­miga, o la del conill i la tor­tuga. La nos­tra era la de la invul­ne­ra­bi­li­tat. Com en Sig­frid, vivíem con­vençuts que res no podia ferir el nos­tre cos. Ignoràvem que una fulla ens havia cobert un tros de pell en un lloc secret el dia que els déus van llançar-nos l'alè de la immor­ta­li­tat. Per igno­rar, també ignoràvem el lloc secret.

No han tri­gat gaire a des­co­brir-lo, les for­ces del mal que, no ho obli­dem, sem­pre ens per­se­guei­xen. L'han des­co­bert i hi han enfon­sat la daga. Els ulls clucs i el cor quiet, només ens queda una espe­rança remota: que algun príncep ens besi el front i des­per­tem de la letar­gia on hem cai­gut, per veure'ns de nou con­ver­tits en belles prin­ce­ses, ple­nes de llum.

Un altre engany: atu­rar-nos en aques­tes con­si­de­ra­ci­ons. Col­pe­jar-nos el pit amb cops de penitència. Igno­rar la veri­tat pri­mera. La veri­tat que té un nom com­post. El nom és lle­tra de canvi. “Plàtia-us, senyors, aquest cambi aja bon com­pli­ment”, escriu Manuel d'Entença a Ber­nat de Codi­nachs, en un docu­ment del segle XIV que, segons Sanc­his Guar­ner, repre­senta la pri­mera lle­tra de canvi d'Europa. A Manuel d'Entença, enmig de les bones parau­les, se li escapa la por de no cobrar.