Opinió

La contraportada

Descripció del paradís

El cristianisme no coneix com és el paradís on habita Déu, però en l'Alcorà l'eterna glòria és descrita com un jardí de vegetació única

Joan Mara­gall en el seu Cant Espi­ri­tual escriu invo­cant Deu: “Senyor, ja sé que sou però on sou... qui ho sap?” El cris­ti­a­nisme no coneix com és el paradís on habita Déu, però en l'Alcorà l'eterna glòria és des­crita així:

“L'ano­mena Al-Janna, lite­ral­ment “el jardí”, i també Al-Fir­daws, terme d'ori­gen inse­gur, el plu­ral del qual és Faradís, d'on ve el nos­tre paradís. Es carac­te­ritza per una vege­tació exu­be­rant de gin­jo­lers, acàcies, pal­me­res, magra­ners i par­res enfi­la­dis­ses; l'ombra hi és intensa i abun­dant; l'aigua amb sabor de gin­ge­bre i cam­fora hi bro­lla de nom­bro­ses fonts. Allà roma­nen els esco­llits, els pròxims al Senyor, repo­sant en llits ele­vats o ajaçats sobre cati­fes ben tre­na­des de bro­cat, o bé asse­guts en sofàs, ben ager­ma­nats, ves­tits de setí, de seda i bro­cat. Enmig d'ells cir­cu­len efe­bus immor­tals que en veure'ls se'ls creu­ria per­les espar­gi­des; por­ten cràters, ger­ros i copes amb els quals ser­vei­xen begu­des exqui­si­des, exemp­tes de sopor o embri­a­guesa.

Aquell paradís per­tany a les hurís, al-Hur al-Ain, uns éssers mera­ve­llo­sos i enci­sa­dors. Són ano­me­na­des així pels seus ulls amet­llats, sem­blants a la perla ama­gada; escla­ten unes nines inten­sa­ment negres, rode­ja­des d'una blan­cor puríssima, tal­ment autènti­ques ico­nes ori­en­tals. Són joves, ver­ges que ni home ni dimoni no han tocat mai abans que ells. Són for­mo­ses com el robí i el corall, de línies i cor­bes per­fec­tes, de pits ben for­mats, peren­ne­ment ver­ges, dol­ces i amo­ro­ses. Reti­ra­des en pave­llons estan sem­pre dis­po­sa­des a com­plaure els desit­jos dels esco­llits. Cadascú d'ells en pos­seirà setanta, més dues, esco­lli­des de les ante­ri­ors espo­ses d'aquest món. Aquesta és la recom­pensa pro­mesa d'Al·là als cre­ients, pel que ells van fer en aquest baix món.”

Aquest frag­ment l'hem extret del lli­bre de Josep Manyer Farré L'harem del pro­feta. L'islam i la dona segons els clàssics musul­mans, un text cor­pre­ne­dor que revela aspec­tes de la religió dels àrabs i difon la reve­lació d'Al·là, així com des­co­breix detalls insòlits de la per­so­na­li­tat de Muhàmmad –forma més cor­recta que Mahoma– i del seu impres­si­o­nant harem.

Josep Manyer Farré fou un gironí de soca-rel que va morir a finals de l'any pas­sat a l'edat de 78 anys. Era un gironí uni­ver­sal que va viure més de deu anys a l'Ori­ent (par­ti­cu­lar­ment a Egipte), conei­xent a fons la llen­gua àrab; fou un ara­bista de gran pres­tigi que impartí clas­ses i va publi­car arti­cles i lli­bres que apro­xi­ma­ven el conei­xe­ment de l'islam, sobre­tot quan molts del seus cre­ients estan entre nosal­tres. Manyer fou un home sin­gu­lar i Girona no li ha reser­vat cap record, com és nor­mal, pro­ba­ble­ment per des­co­nei­xe­ment de la dis­ci­plina que domi­nava i que va alliçonar durant molts anys amb una visió eru­dita però també crítica envers totes les reli­gi­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.