Tal com som
No és la funció del periodisme la creació d'estats d'ànim, si això significa distorsionar els fets o sotmetre'ls a determinades línies d'opinió
Quan un premi Nobel obre la boca gairebé segur que tens una notícia, quan ho fa per generar una incertesa tens un titular, i quan prediu una catàstrofe la història es fa un lloc a dalt de tot de les portades de tots els mitjans de comunicació. Això és el que va aconseguir el premi Nobel d'Economia Paul Krugman quan es va llançar fa pocs dies a predir la fi de l'euro i un corralito bancari a Espanya. Krugman, columnista habitual de The New York Times, va ser acusat des de les planes del Financial Times pel també economista i professor de la Universitat de Columbia Ian Bremmes de no ser sincer a l'hora de fer aquestes prediccions i d'intentar manipular la gent amb els seus mals auguris.
Dos economistes es poden portar la contrària obertament i tenir els dos part de raó perquè, encara que sembla que ho haguem volgut ignorar, l'economia no és una ciència exacta sinó una ciència social. L'antropologia, la sociologia o la psicologia social aporten coneixements tant o més exactes que l'economia sobre els nostres comportaments passats, presents i futurs; les motivacions que els impulsen; les pautes que segueixen o les conseqüències que comporten. No tot té una causa directa ni respon a uns paràmetres mesurables, però tota acció sí que té una conseqüència.
El període a cavall entre el segle passat i aquest és, possiblement, un dels períodes de creixement econòmic més fabulós del qual tenim consciència, analitzat des d'un punt de vista global. Entre els factors que van fer possible aquest fenomen hi ha, segurament, la convicció que la tendència era més poderosa que l'amenaça d'un possible final de cicle. Si haguéssim tingut més presents els riscos del final de cicle ens hauríem pogut anticipar i modificar el rumb a temps. Però no és moment de mirar enrere, ni tampoc gaire endavant; el principal repte que tenim cada un de nosaltres personalment i també aquells que han de gestionar els interessos col·lectius, és la gestió de la quotidianitat.
Sovint em trobo gent que reclama que els mitjans de comunicació es facin ressò de notícies positives, que expliquin les coses “que van bé”, que ajudin a l'optimisme i que evitin generar preocupació que ens aboqui a un clima de por i de desconfiança. Són gent amb bones intencions, que creuen que la solució és que el futur sigui una repetició del que va ser el passat. Aquesta petició és conseqüència de la idea que cal ajudar a crear un clima de confiança, no pel fet que hi hagi causes objectives que el generin, sinó per tal d'aconseguir com a conseqüència una reactivació de l'activitat econòmica per la via de l'increment del consum.
Es podria contestar que no és la funció del periodisme la creació d'estats d'ànim, sobretot si això significa distorsionar els fets o sotmetre'ls a determinades línies de pensament i d'opinió. Però a més es podria objectar que contribuir a crear estats d'ànim artificials no ajuda a prendre les decisions adequades, de la mateixa manera que amagar la gravetat d'una malaltia evita que el pacient assumeixi la necessitat de tractaments que poden resultar molestos o que són agressius.
Tinc la sensació que no hi ha una consciència real de la situació en la qual ens trobem. Només d'aquesta manera es poden entendre les reticències, quan no l'oposició directa, a les mesures necessàries per fer front a les conseqüències de la crisi.
Aprofitar aquest descontentament i voler capitalitzar la protesta és una temptació en la qual han caigut algunes formacions polítiques. Però el que està en qüestió no són només els governs, sinó el sistema de representació en el seu conjunt, a l'hora de passar comptes. El principal problema de la política, en el millor sentit i entesa d'una manera global, és que ens està fallant quan més la necessitem. És per això que resulta urgent un acord ampli sobre els aspectes fonamentals de la regeneració que cal per fer front a la crisi en totes les seves dimensions.
En una situació de debilitat hi haurà molta gent –inclosos alguns premis Nobel, i els interessos als quals s'han venut o als quals representen– que voldrà treure profit de les nostres febleses. No podem confiar en el mateix que els nostres enemics, que especulen amb el deute públic a uns interessos desorbitats aprofitant que Europa està conjurada a no deixar-nos caure. La nostra aspiració hauria de ser sostenir-nos per nosaltres mateixos, amb prou capacitat per generar els propis recursos i pagar les factures pròpies. Això haurà de comportar un canvi en les regles de joc –a Europa, però sobretot a Espanya– i un retorn a la mentalitat que ens va permetre créixer als catalans a base de la iniciativa pròpia i sense estar pendents del subsidi i la subvenció. El nostre principal risc és deixar de ser nosaltres mateixos.
