El do de llengües

Demà, diu­menge, cele­brem la Pen­te­costa. Això vol dir que des la Pas­qua Flo­rida fins avui han trans­cor­re­gut 50 dies: tal és el sen­tit eti­mològic del terme grec. Per als isra­e­li­tes, aquesta era la festa “de les set­ma­nes”: acu­dien a Jeru­sa­lem a ofe­rir les primícies de les colli­tes. Els de la diàspora també, i de forma mas­siva. D'aquí ve que l'inici de la pre­di­cació dels apòstols, pre­ce­dida per la irrupció de l'Espe­rit, fos tan cla­morós. Tant els apòstols com la majo­ria dels dei­xe­bles no dona­ren senyals de vida fins aquell dia, que aple­gava jueus de totes les naci­o­na­li­tats. El cas és que la pri­mera pre­di­cació va tenir un ressò extra­or­di­nari. D'on pro­ve­nia la força que fins ales­ho­res no havien tin­gut? El lli­bre dels Fets dels apòstols (cap. 2) ho explica molt bé: l'Espe­rit Sant els omplia. La seva mani­fes­tació ens és des­crita com una pluja de llengües de foc, pre­ce­dida d'un cop de vent i d'un tro fortíssim. No cal inter­pre­tar-ho al peu de la lle­tra. Però sí que cal anar al sen­tit pro­fund: els apòstols havien expe­ri­men­tat un canvi trans­cen­dent. Si abans havien sigut covards, ara eren valents. Si abans havien dub­tat, ara se'ls veia segurs i con­vençuts. Per dir-ho com sant Pau, “s'havien apo­de­rat de la ment de Crist”. I aquest fet fou tan ope­ra­tiu, que foren escol­tats per una gran mul­ti­tud. I tot i que ells par­la­ven gali­leu, els allí pre­sents enten­gue­ren per­fec­ta­ment el mis­satge que pro­cla­ma­ven, cadascú en la seva llen­gua materna. D'aquí prové el famós “do de llengües”, que, al meu enten­dre, no con­sis­teix a par­lar mol­tes llengües, sinó a par­lar de manera que tot­hom t'enten­gui. Depèn més de l'exem­ple que de les parau­les: Verba movent, exem­pla tra­hunt (les parau­les mouen, però el bon exem­ple arros­sega). Tal hau­ria de ser sem­pre el llen­guatge cristià. I tal devia ser el cas de la Pen­te­costa. No gaire dife­rent del que l'Església ha vis­cut en dos pon­ti­fi­cats opo­sats: el de Joan XXIII i el de Joan Pau II. El pri­mer, mal­grat que no era poli­glot, tenia el do de llengües. Tot­hom va enten­dre per­fec­ta­ment el que pre­te­nia. El segon, en canvi, mal­grat que domi­nava sis o set llengües, ningú no va saber què pre­te­nia fins que no vam veure clara­ment que el con­cili que­dava rele­gat a la història.