Això no és cap joc

Fa qua­tre anys ben bons que estem en crisi i la veri­tat és que el més calent és a l'aigüera. Des de fa set­ma­nes, diver­ses veus dema­nen que ens fixem en els aspec­tes posi­tius, que n'hi ha, perquè insis­tir en una visió nega­tiva retro­a­li­menta la crisi i el pes­si­misme i fa més difícil sor­tir-ne. És cert que hi ha sec­tors que van tram­pe­jant la crisi i que les empre­ses que han sabut obrir-se a l'exte­rior tenen manera d'equi­li­brar la pèrdua del mer­cat inte­rior, pal·liar-la si més no, i també és veri­tat que podem mirar amb espe­rança la capa­ci­tat que demos­tra la ciu­ta­da­nia per orga­nit­zar-se i aju­dar-se sense estar pen­dents dels orga­nis­mes públics; els men­ja­dors soci­als, els bancs d'ali­ments, el volun­ta­riat... són símpto­mes d'aquesta soli­da­ri­tat entre les per­so­nes que per­me­ten dir que d'aquesta també en sor­ti­rem, encara que no sapi­guem a hores d'ara ni quan ho acon­se­gui­rem, ni com ho farem, ni com de mal­pa­rats en que­da­rem. Les raons d'aquesta incer­tesa són, si fa no fa, les matei­xes que ens han dut a la situ­ació de crisi que patim. Per això, qua­tre anys més tard, som on som, donant-hi vol­tes i més vol­tes, mare­jats i incapaços de tro­bar cap via de sor­tida a l'atzu­cac.

El des­em­pa­ra­ment que, com a ciu­ta­dans, podem expe­ri­men­tar diària­ment davant les notícies dels mit­jans de comu­ni­cació i les mesu­res que els governs ens van dosi­fi­cant, es deu, en pri­mer lloc, a la sen­sació d'incom­petència i d'irres­pon­sa­bi­li­tat, gene­rals i par­ti­cu­lars, que es detec­ten en els com­por­ta­ments d'aquells que hau­rien de saber quins camins de sor­tida hi ha i guiar-nos-hi sense dub­tes ni dila­ci­ons. Hi ha una ter­cera raó encara, més deci­siva i tot: la inca­pa­ci­tat del sis­tema per rege­ne­rar-se. (Ara és l'hora de la política, se sent a dir, com també se sent que avui el peri­o­disme és més neces­sari que mai, com si no ho hagues­sin estat sem­pre i en totes les cir­cumstàncies; són afir­ma­ci­ons que no fan altra cosa que subrat­llar la degra­dació soferta per un i altre poders.)

Ja ho sabíem: tan­ma­teix, la crisi finan­cera ha posat de mani­fest amb tota la seva cru­esa i des­ver­go­nyi­ment la inter­de­pendència entre la política i les finan­ces: el poder polític és un ins­tru­ment del poder finan­cer i el poder finan­cer és un ins­tru­ment del poder polític; i el peri­o­disme, si no n'és pre­so­ner, n'és còmplice. No cal pro­ce­dir a enu­me­rar exem­ples perquè no aca­baríem i perquè els tenim ben pre­sents. Ara, és clar que la millor obra ens l'ha repre­sen­tada el cas de Bankia, en tots els seus actes, des del plan­te­ja­ment al desen­llaç que s'ende­vina, pas­sant pel nus que ens ha embo­li­cat. Passa que la crisi és sistèmica i que el sis­tema no té intenció de curar-se: “La lluita de clas­ses segueix exis­tint, però la meva l'està gua­nyant” (War­ren Buf­fet).

Sent la irres­pon­sa­bi­li­tat i la incom­petència impu­ta­ci­ons prou greus, i la impos­si­bi­li­tat per tren­car els lli­gams i les inèrcies del sis­tema des­es­pe­rant, no em sem­blen encara els frens més potents. Em fa l'efecte que el més deter­mi­nant és la manca de consciència que s'observa, també gene­ral i par­ti­cu­lar. Perquè no hi ha cap canvi social que es pro­du­eixi sense que abans no hi hagi hagut una presa de consciència indi­vi­dual i col·lec­tiva sobre la neces­si­tat de pro­vo­car la trans­for­mació. Cadascú en l'esfera pri­vada i tot­hom en la pública, neces­sita espais d'esbarjo per resis­tir. Un punt de fri­vo­li­tat és bene­ficiós, pels efec­tes catàrtics i de vàlvula d'esca­pa­ment que conté. Com també poden arri­bar a ser bons, en la política i l'acció sin­di­cals, el tac­tisme elec­to­ral i la demagògia si són apli­cats en la mesura justa i en els moments ade­quats. Ara: aquesta crisi no és pas cap joc i, no obs­tant, en els com­por­ta­ments col·lec­tius i indi­vi­du­als encara s'apre­cia massa fri­vo­li­tat per pen­sar que d'aquesta en sor­ti­rem aviat. És un excés de fri­vo­li­tat incons­ci­ent en molts casos, d'acord, fruit d'una dinàmica que ens empeny de fa temps, però la inconsciència no li treu ni gra­ve­tat, ni des­me­sura.