Zum-zum

La sensació és de catàstrofe general, però les abelles no paren de zumzejar, inconscients dels neguits humans. Parles amb qualsevol i una resposta normal (com ara “anar fent”), diluïda com sempre en la beneiteria del no res, es converteix en l'argument que l'interlocutor fa servir per dir “i tant, anar fent i prou, i a veure com acaba, tot això”. Tu, en aquest precís moment, volies fer com les abelles, simplement executar un zum-zum sense pretensions, sense teories, sense laments. Només expressar un estat indefinit, com aquell altre que, després de ser interpel·lat sobre la seva existència, sempre contestava: “Malament.” Deia “malament” com podia haver dit, “la mar de bé”. No era sinó una manera educada d'iniciar o de tallar la conversa, segons com es miri.

Ara no. Ara tothom està a l'expectativa d'algun terratrèmol imminent. En els meus malsons somio gent que va pel carrer amb la ràdio a l'orella, pendent de les fluctuacions del mercat de deute i de la prima de risc. “El diferencial ja és a 540!”, sento que diuen. I comparteixen la informació i estan pendents de saber quin serà el primer que es llançarà daltabaix del riu, després d'una notícia tan severa. El cert, però, és que les abelles continuen amb el seu ritual, absents de tants maldecaps. Penso que fa uns mesos que ens van dir que si la diferència entre el bo espanyol i l'alemany superava els 400 punts, aleshores ja podíem parlar d'un estat catalèptic de l'economia. Que ja no hi havia marxa enrere i que estàvem abocats a l'hel·lenització de les nostres vides. La cosa va pujant de tot, però ara ja no sabem on és el sostre. Sempre és complicat no conèixer les limitacions de l'habitació on habites. Ni tampoc en quin moment et caurà el cel al damunt, que és una cosa que els gals de l'Astèrix deien que no passaria demà. Ara resulta que no estem en condicions d'afirmar-ho amb tanta rotunditat.

Tornem a la salutació. Ahir vaig trobar un polític en una escala d'un edifici municipal i em va dir: “Tothom està molt crispat, ho tenim fatal.” Jo només havia dit bon dia, però la tendència a certificar, a la mínima, la magnitud del problema és quasi una pandèmia. A la sortida, uns apicultors netejaven un rusc urbà. Havien matat la reina i les obreres volaven en el caos. Mira, vaig pensar, fins i tot elles, ara sí, viuen instants de pànic. Zum-zum.