Zum-zum

La sen­sació és de catàstrofe gene­ral, però les abe­lles no paren de zum­ze­jar, incons­ci­ents dels neguits humans. Par­les amb qual­se­vol i una res­posta nor­mal (com ara “anar fent”), diluïda com sem­pre en la benei­te­ria del no res, es con­ver­teix en l'argu­ment que l'inter­lo­cu­tor fa ser­vir per dir “i tant, anar fent i prou, i a veure com acaba, tot això”. Tu, en aquest precís moment, volies fer com les abe­lles, sim­ple­ment exe­cu­tar un zum-zum sense pre­ten­si­ons, sense teo­ries, sense laments. Només expres­sar un estat inde­fi­nit, com aquell altre que, després de ser inter­pel·lat sobre la seva existència, sem­pre con­tes­tava: “Mala­ment.” Deia “mala­ment” com podia haver dit, “la mar de bé”. No era sinó una manera edu­cada d'ini­ciar o de tallar la con­versa, segons com es miri.

Ara no. Ara tot­hom està a l'expec­ta­tiva d'algun ter­ratrèmol immi­nent. En els meus mal­sons somio gent que va pel car­rer amb la ràdio a l'ore­lla, pen­dent de les fluc­tu­a­ci­ons del mer­cat de deute i de la prima de risc. “El dife­ren­cial ja és a 540!”, sento que diuen. I com­par­tei­xen la infor­mació i estan pen­dents de saber quin serà el pri­mer que es llançarà dal­ta­baix del riu, després d'una notícia tan severa. El cert, però, és que les abe­lles con­ti­nuen amb el seu ritual, absents de tants mal­de­caps. Penso que fa uns mesos que ens van dir que si la diferència entre el bo espa­nyol i l'ale­many superava els 400 punts, ales­ho­res ja podíem par­lar d'un estat catalèptic de l'eco­no­mia. Que ja no hi havia marxa enrere i que estàvem abo­cats a l'hel·lenit­zació de les nos­tres vides. La cosa va pujant de tot, però ara ja no sabem on és el sos­tre. Sem­pre és com­pli­cat no conèixer les limi­ta­ci­ons de l'habi­tació on habi­tes. Ni tam­poc en quin moment et caurà el cel al damunt, que és una cosa que els gals de l'Astèrix deien que no pas­sa­ria demà. Ara resulta que no estem en con­di­ci­ons d'afir­mar-ho amb tanta rotun­di­tat.

Tor­nem a la salu­tació. Ahir vaig tro­bar un polític en una escala d'un edi­fici muni­ci­pal i em va dir: “Tot­hom està molt cris­pat, ho tenim fatal.” Jo només havia dit bon dia, però la tendència a cer­ti­fi­car, a la mínima, la mag­ni­tud del pro­blema és quasi una pandèmia. A la sor­tida, uns api­cul­tors nete­ja­ven un rusc urbà. Havien matat la reina i les obre­res vola­ven en el caos. Mira, vaig pen­sar, fins i tot elles, ara sí, viuen ins­tants de pànic. Zum-zum.