Opinió

Un bungalou a Botswana

En política, els mèrits no són per sempre, i les rendes curtes; la societat diu de forma clara que la del 23-F s'ha acabat

Els calen­da­ris tenen en la seva extensió el sen­tit que els ha ori­gi­nat. Quan els ases mediàtics pro­cla­men que cert calen­dari maia anun­cia per enguany la fi del món, són el neci que mira el dit quan el savi asse­nyala la lluna. Pel mateix rao­na­ment, un homínid que d'aquí a uns mil·len­nis des­cobrís una de les nos­tres agen­des –de paper, dec haver d'acla­rir–, o un d'aquests calen­da­ris lúbri­ca­ment il·lus­trats que deco­ren parets i vàters de tallers mecànics, infe­ri­ria que donem la vida per aca­bada el 31 de desem­bre.

Els humans pau­tem el temps en cicles cor­res­po­nents a eta­pes vitals que apa­rei­xen en forma d'ini­cis, ple­ni­tud, decadència i des­a­pa­rició. Ten­dim a veure la pròpia existència en res­sonància amb d'altres cicles, i ens rebol­quem en les metàfores: la tar­dor de la vida, la nit del pen­sa­ment… Hi ha indi­vi­dus que estra­nya­ment trans­cen­dei­xen a la fata­li­tat dels cicles i arri­ben a vells en con­di­ci­ons que fan pen­sar més en el mig­dia i l'estiu que en la nit i l'hivern..., mis­te­ris davant dels quals la mort –que per des­comp­tat no deixa de pre­sen­tar-se a la cita– sem­bla per­dre aque­lla ine­xo­ra­ble faç de des­trucció i pren­dre la del tràmit lleu­ger de l'inici d'un viatge mis­teriós, amb poc equi­patge com volia el poeta. Penso en Ber­trand Rus­sell, en Alan Watts, en Nel­son Man­dela, entre nosal­tres en Bat­llori.

Però els qui fan vida política saben que tal funció té un des­gast tant de les pròpies capa­ci­tats com de la imatge, i per això les soi-disant democràcies esta­blei­xen meca­nis­mes de cadu­ci­tat i reno­vació més o menys eficaços, que estan lluny d'arri­bar per­tot, i fins i tot allí on ho han fet, de ser seguits de forma rigo­rosa. Nixon, el xa de Pèrsia, Ceau­sescu, en la cúspide del seu poder –amb tan­tes llums i ombres com es vul­gui, denun­ci­a­des sobre sos­pi­tes com­pro­va­des després– sem­bla­ven incon­tes­ta­bles, van enve­llir política­ment i van aca­bar defe­nes­trats de manera indigna i tumultuària. Penso en els més recents Ben Ali i Mubàrak, per no par­lar de Gad­dafi, on no va ser mai or tot el que lluïa, lite­ral­ment i en tots els sen­tits. Penso en Fidel Cas­tro i –no en el mateix sac– què farien amb Hugo Chávez arri­bat el cas.

I el rei d'Espa­nya? I els bati­bulls recents que l'han sac­se­jat, ell i l'entorn? Pas­sat el fra­gor de la imme­di­a­tesa dels últims, els ava­tars con­ti­nuen, i s'ha fet més o menys silenci sense haver resolt res. Els defen­sors de la causa monàrquica –que ara ells matei­xos ja no tenen clar que sigui la causa joan­car­lista–, i s'apa­rei­xen les figu­res aca­ba­des d'esmen­tar. Joan Car­les I va tenir el paper que va tenir en hores deli­ca­des, el 23-F en pri­mera instància, tot i que hi con­ti­nua havent punts fos­cos, per dir-ho de forma suau. Pot­ser sí que en aquell moment va ser un mal menor, i va tenir la capa­ci­tat d'aglu­ti­nar i apai­va­gar ele­ments peri­llo­sos de l'antic règim. Però l'indi­vidu de qua­ranta anys la presència del qual en els vui­tanta podia tenir un sen­tit fins i tot per als ciu­ta­dans d'esquer­res i repu­bli­cans, a la segona dècada del segle XXI, entrat en la setan­tena, s'ha tor­nat una nosa fins i tot –o sobre­tot– per als vale­dors més entusiàstics.

Després que l'esplet de pilo­tes i lle­pa­culs s'hagi omplert durant anys la boca de l'únic espa­nyol que sabia ser al seu lloc, ara resulta que el modèlic monarca ha enco­bert les ope­ra­ci­ons del gen­dre –l'envia a viure a Amèrica per apar­tar-lo del poti-poti, o sigui que n'estava al cor­rent, i per tant n'és còmplice–, que en plena crisi, amb la gran majo­ria de la ciu­ta­da­nia en difi­cul­tats per fer una vida digna, se'n va a caçar espècies en perill d'extinció. Amb un nét ferit dies abans per arma de foc, cal pre­gun­tar-se quina mena de valors sus­tenta i trans­met aquesta monar­quia, de quin model de vida són vale­dors. Armes, dis­pendi fora de lloc –algun pàmfil s'ha cre­gut que la caça de l'ele­fant era de franc?–, pres­ti­di­gi­ta­ci­ons amb diners més pròpies d'una soci­e­tat feu­dal…, és això el que se n'espe­rava?

Diu la Cons­ti­tució Espa­nyola que la per­sona del rei no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat, i que els seus actes seran refe­ren­dats pel pre­si­dent del govern i els minis­tres com­pe­tents; i fins i tot que aquests són els res­pon­sa­bles dels actes del rei (arti­cles 57.3 i 64). I jo pre­gunto: el senyor Rajoy i els seus minis­tres conei­xien la caça de l'ele­fant? Si no la conei­xien, són cul­pa­bles de negligència en el com­pli­ment de les seves res­pon­sa­bi­li­tats; i si la conei­xien, en són res­pon­sa­bles, i n'han de retre comp­tes. Per què no els ho ha exi­git l'opo­sició? Perquè són uns inep­tes –no és raó, perquè d'inep­tes ja han demos­trat que en són tots–, o perquè ells han fet el mateix de forma habi­tual?

En política, els mèrits no són per sem­pre, i les ren­des cur­tes; la soci­e­tat diu de forma clara que la del 23-F s'ha aca­bat. Les con­di­ci­ons soci­als i geo­polítiques d'Espa­nya no fan pen­sar en esce­na­ris com aquells on es van coure les cai­gu­des del xa de Pèrsia, de Ceau­sescu, de Mubàrak, i segu­ra­ment ens n'hem de feli­ci­tar. Des d'una pers­pec­tiva repu­bli­cana, o tan sols pro­gres­sista, el millor ara mateix seria no fer res i dei­xar que la cosa peti per la seva pròpia tendència. Però si jo fos monàrquic, o tan sols con­ser­va­dor –en el sen­tit més eclèctic del mot–, bus­ca­ria en la pròpia història models que, mal­grat ser antics, són encara apro­fi­ta­bles. Yuste i El Esco­rial són d'un sol ús com a retir reial; poc pre­vi­sor, l'avi de l'actual inquilí de la Zar­zu­ela es va haver d'ins­tal·lar a Roma; el pare, un altre Joan sense terra, a Esto­ril. Pot­ser, ate­ses cir­cumstàncies i mèrits, un bun­ga­lou a Botswana seria el més apro­piat per al ben gua­nyat i defi­ni­tiu retir sobirà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.