Permeabilitat

Com podem valo­rar el grau de per­me­a­bi­li­tat d'una soci­e­tat? I no par­lem de la capa super­fi­cial, d'aquells comen­ta­ris que fem per que­dar bé, política­ment cor­rec­tes, o que es for­mu­len per no que­dar fora de lloc, tot i que no casen amb les nos­tres actu­a­ci­ons diàries. Par­lem d'aquell qua­dre de valors, de cre­en­ces que tenim arre­la­des, pro­fun­da­ment encai­xa­des. Aquesta reflexió par­teix d'una com­pro­vació fàcil de fer: les con­ver­ses són cada vegada menys un sinònim de comu­ni­cació i cada cop més un intent de trans­missió sense accep­tar el retorn. De fet, si les parau­les i les idees per una estona tin­gues­sin forma de pilo­tes de goma de colors, miraríem al nos­tre vol­tant i les veuríem rebo­tant din­tre de les parets de les cases, dels llocs de tre­ball, dels cot­xes, del tren. I con­tem­plaríem com després de botar i rebo­tar, tipes que ningú els vul­gui fer cas, que ningú faci un pas per cop­sar-les, aca­ben sense força, a terra, aban­do­na­des, com una lla­vor que no podrà flo­rir mai perquè no troba terra fèrtil per esten­dre's. Quants crits d'ajuda han ofe­gat aquesta visió refractària cap al que ens somou de veri­tat? Quants pro­jec­tes s'han enter­rat abans de néixer per la inca­pa­ci­tat de valo­rar el que ens ve de fora o sen­zi­lla­ment perquè és dife­rent del que conei­xem? Quants tòpics arri­bem a man­te­nir, i no només això, sinó a fer-los créixer encara amb més força, pel sol fet de no voler des­mar­car-nos de la majo­ria, per la por de pas­sar de ser qui fa la burla a qui n'és objecte? Les grans trans­for­ma­ci­ons no es fan conei­xent els grans marcs teòrics, ni d'avui per demà. Es fan amb esforç, amb impli­cació, amb la pràctica del dia a dia, man­te­nint els nos­tres prin­ci­pis però posant-nos en el lloc de l'altre i escol­tant. Així tin­drem bones eines per remun­tar quan, de cop i volta, el sis­tema de tobo­gans pel qual trans­corre la nos­tra existència ens deixa en el punt més baix i sense embran­zida.