Opinió

Vergonya, barons, vergonya

Bankia reflecteix la feblesa espanyola: tots són històries d'amics del PP i PSOE

Segons la Crònica de Ramon Mun­ta­ner, aquest era el crit que llançaven els almogàvers quan veien retro­ce­dir els cava­llers davant de l'esco­mesa ene­miga. Per un dia, faig d'almogàver i adreço el crit als alts res­pon­sa­bles de Bankia, el supo­sat banc bo del Banco Finan­ci­ero y de Ahor­ros, inte­grat per Caja Madrid, la Ban­caixa valen­ci­ana, la de Sego­via, l'Insu­lar de Canàries, la d'Ávila, la de Rioja i la nos­tra Laie­tana de Mataró, que tenia un 2% en el seu capi­tal. Però qui manava era Caja Madrid. Caja Madrid va arri­bar a Bar­ce­lona el 1981, quan la Caixa de Saba­dell li va ven­dre gen­til­ment l'edi­fici que tenia a la plaça de Cata­lu­nya per 300 mili­ons de pes­se­tes. El seu direc­tor gene­ral era ales­ho­res el tar­ra­goní Mateu Ruiz Oriol, el prin­ci­pal res­pon­sa­ble de la moder­nit­zació de l'enti­tat, seguint el model de les cai­xes cata­la­nes. El 1986 el pre­si­dent de Caja Madrid, Felipe Ruiz de Velasco, va dir que “forçosa­ment supera­rem la Caixa de Pen­si­ons”, perquè eren la caixa de la capi­tal de l'Estat. El 1988 va començar la seva llarga etapa de poli­tit­zació. Pri­mer, en l'òrbita soci­a­lista amb Jaime Ter­ceiro de pre­si­dent i, després, el 1996, amb Miguel Blesa, amic de José María Aznar. El con­sell d'admi­nis­tració estava con­tro­lat pel par­tit que gua­nyava les elec­ci­ons a la Comu­ni­tat de Madrid. Les llui­tes polítiques van ser cons­tants, fins i tot entre els mem­bres del mateix par­tit.

El 2007 Caja Madrid va com­prar una par­ti­ci­pació en la pri­va­tit­zada Ibe­ria, que li donava el con­trol. L'ope­ració la va pro­mo­ci­o­nar Espe­ranza Aguirre, pre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid. Va ser una jugada política al 100% que li va com­por­tar for­tes pèrdues. Poc després va començar la guerra entre Aguirre i Ruiz Gallardón, alcalde de Madrid, que volien impo­sar el suc­ces­sor de Blesa. S'imposà Mari­ano Rajoy i el seu can­di­dat, Rodrigo Rato, exge­rent del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i exvi­ce­pre­si­dent del govern d'Aznar.

Quan el Banc d'Espa­nya va impul­sar la fusió de les cai­xes, Caja Madrid va lide­rar la cre­ació del grup de set cai­xes men­ci­o­nat al començament. La poli­tit­zació es man­te­nia amb un con­sell amb majo­ria del PP, però també amb presència del PSOE. Rato no ho devia veure del tot clar ja que, a l'abril pas­sat, el grup de set cai­xes va llançar Bankia com a banc bo del grup, man­te­nint el Banco Finan­ci­ero y de Ahor­ros com a banc dolent, amb els immo­bles i les par­ti­ci­pa­ci­ons pre­fe­rents. El mes de juliol del 2011, les acci­ons de Bankia van sor­tir a borsa a 3,75 euros amb un des­compte del 60% sobre el valor comp­ta­ble dels actius a les cai­xes fun­da­do­res. Ara valen 1 euro.

Al febrer pas­sat, Rato va dir que no li calien diners. Al cap de 3 mesos, el govern ha forçat la seva dimissió en com­pro­var que no era veri­tat i a Rato l'ha subs­tituït Goi­ri­gol­zarri, l'únic exe­cu­tiu basc que va fer cos­tat a Fran­cisco González, amic d'Aznar, quan aquest obligà a la dimissió de la bur­ge­sia basca del BBVA. Bankia s'ha con­ver­tit en el símbol de la feblesa espa­nyola. Tot són històries d'amics del PP i amics del PSOE. No és estrany, el recel dels mer­cats inter­na­ci­o­nals. Però tots en paguem les con­seqüències.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.