Recapitalitzar-se

En con­di­ci­ons nor­mals, un polític ha d'estar molt feliç i satis­fet de sor­tir cada dia en pri­mera plana als mit­jans de comu­ni­cació. Però, en el cas de Rajoy, la cosa és més agra que dolça, perquè al món sen­cer tots els comen­ta­ris­tes coin­ci­dei­xen a subrat­llar que, a tot arreu, pre­do­mina la noció que Espa­nya té, pel que fa a l'eco­no­mia, molt mala peça al teler. En efecte, la tònica gene­ral és de jus­ti­fi­cada alarma i de fonda pre­o­cu­pació per l'escassa cre­di­bi­li­tat del govern i el dubte sobre la capa­ci­tat del sis­tema finan­cer de remun­tar una recessió que cada dia s'assem­bla més a una depressió. Si espi­go­lem entre les opi­ni­ons que s'han expres­sat, veu­rem com, en una mateixa data, es va comen­tar que, en el pri­mer tri­mes­tre de l'any, s'havia produït una fugida de capi­tals per valor de 100.000 mili­ons d'euros i que Bankia havia fet la fi del cagaelàstics. Aquest segon apar­tat tenia, a nivell inte­rior, una gran trans­cendència atès que era el pro­jecte estre­lla de la lide­ressa de la Comu­ni­tat de Madrid, Espe­ranza Aguirre. Durant tretze anys, Miguel Blesa, el pre­si­dent de l'enti­tat, desig­nat de forma dac­ti­lar pel seu íntim amic i “capo di tutti i capi”, José María Aznar, va exe­cu­tar tots els deli­ris de gran­desa de la cúpula suprema del PP. I així es va fer l'anti­e­conòmic error de com­prar la Cia-Ibe­ria. Un gran error empre­sa­rial, però una via expe­di­tiva per a con­cen­trar tots els vols transoceànics a Madrid i poder així reduir l'aero­port de Bar­ce­lona als vols de low cost (cinc vega­des més inversió en la ter­mi­nal que l'efec­tu­ada en la ter­mi­nal de Bara­jas, que, per cert, està con­nec­tada per metro a 1 euro, men­tre que a la de Bar­ce­lona el des­plaçament és en taxi i a 30 euros). Així, doncs, la con­junció de les dues cri­sis (l'econòmica i la finan­cera) fan pràcti­ca­ment impos­si­ble l'endeu­ta­ment als ele­vats tipus d'interès que a Espa­nya se li apli­quen actu­al­ment.

Les dades dis­po­ni­bles sem­bla que cor­ro­bo­ren per part dels inver­sors estran­gers la venda d'actius espa­nyols. En canvi, els bancs espa­nyols inten­ten com­prar-ne amb els diners pres­tats pel Banc Cen­tral Euro­peu. Sobre aques­tes tendències, però, tot­hom està pen­dent del dic­ta­men dels con­sul­tors con­trac­tats a fi de dis­si­par la des­con­fiança en els dictàmens que tenen per objecte dei­xar de fal­si­fi­car la comp­ta­bi­li­tat amb mètodes cre­a­tius i incom­pa­ti­bles amb la cons­tant acti­tud de dig­ni­tat ofesa del govern de Madrid i no sola­ment el cen­tral, sinó també el d'Espe­ranza Aguirre, que va haver d'adme­tre l'ocul­tació i l'engany sobre un dèficit i una des­pesa que eren el doble del que es va pre­sen­tar ofi­ci­al­ment. Per aquesta via no és, doncs, gens estrany que es fes­sin 89 esta­ci­ons de metro (con­tra 1 a Bar­ce­lona) amb ajuts i sub­ven­ci­ons de la UE (a Bar­ce­lona, zero, natu­ral­ment). El clàssic model capi­ta­lisme Cibe­les s'apli­cava a ges­tors de con­ces­si­ons o com­pres amb crèdits Caja Madrid com ara el pre­di­lecte Arturo Fernández, fami­liar de l'expre­si­dent de la CEOE Díaz Ferrán, que té el dubtós honor d'haver encapçalat aven­tu­res com ara les d'Aerolíneas Argen­ti­nas, Air Comet, Via­jes Mar­sans i tants altres fra­cas­sos amb la xarxa pro­tec­tora de l'enti­tat finan­cera on, pel que sem­bla, Rato segueix una desen­fre­nada cursa d'acti­vi­tats més lucra­ti­ves de pelo­tazo que no pas de con­tin­gut real­ment empre­sa­rial. Bankia està, doncs, abo­cada a un res­cat el valor del qual no es coneix. El mateix Rajoy ha dit que el pre­si­dent del govern no pot fer públi­ques unes xifres que siguin fal­ses. Tan­ma­teix, des del seu govern sí que s'ha fet un joc de mans que no té res a enve­jar al cas de Grècia. I és que dels 23.500 mili­ons d'euros del febrer, ara ja par­lem de 80.000 mili­ons, una xifra obs­cena per la quan­ti­tat, però, sobre­tot, per fer pagar, de moment 1.700 euros a cada con­tri­bu­ent a fi de res­ca­tar unes enti­tats de pèssima gestió i, per damunt de tot de pre­ser­var els super­sous d'uns ges­tors de desig­nació política i retri­bu­ci­ons mínimes de 30 mili­ons d'euros anu­als. Final­ment, se sen­ten veus que recla­men amb tota la raó una inves­ti­gació judi­cial que demos­tri que aquest no és un país d'abso­luta impu­ni­tat per als delinqüents de coll blanc: i d'entrada, fins a les opor­tu­nes indis­pen­sa­bles depu­ra­ci­ons, atès que aquests per­so­nat­ges són un perill públic, reti­rar-los la llicència per a fer de ban­quers o de cai­xers. Que al comú dels mor­tals, bé ens inha­bi­li­ten a per­dre el car­net de con­duir en cas d'un acci­dent que sigui causa de danys mate­ri­als.

El pre­si­dent del BCE (Mario Draghi) con­si­dera que si la UE és el bom­ber que ha de com­ple­men­tar el fracàs del talla­focs, ha de tenir també la capa­ci­tat de super­visió. Que, al cap­da­vall és a la zona euro que li toca pagar les con­seqüències, men­tre el Banc d'Espa­nya i la CNMV calla­ven com uns morts, no inter­ve­nien i, ni després de la catàstrofe, s'han dig­nat a donar alguna expli­cació. La prova que el pro­blema és com­par­tit és que alguns opi­na­dors avi­sen de la neces­si­tat que Ale­ma­nya com­pri bons espa­nyols si vol sal­var la moneda única i, de retruc, la Unió Euro­pea pròpia­ment dita. I convé que Espa­nya no es refiï de la seva capa­ci­tat de fer mal als altres per a plan­tar-se en l'habi­tual arrogància i l'estúpid orgull dels neces­si­tats que es van­ten de sobi­ra­nia i de no accep­tar ni tole­rar res­cats, a no ser que els canviïn el nom per una expressió més tova i suau. Això tan madri­leny només pot con­duir a la situ­ació d'un dibuix de revista que pre­senta un vai­xell en ple nau­fragi amb el capità Rajoy a bord que pre­gunta a la Merkel: Ja podem enge­gar els motors, senyora? Men­tres­tant, hem d'apren­dre a reca­pi­ta­lit­zar un banc i posar a prova la defensa de l'euro d'alguna part de la moneda única. Un nome­na­ment que sem­bla encer­tat és el de Linde com a gover­na­dor del Banc d'Espa­nya. És un pro­fes­si­o­nal que durant set anys va ser el direc­tor de l'àrea inter­na­ci­o­nal del banc i va dur a terme una deva­lu­ació. Pot­ser és el per­fil que es neces­sita ara. Per cert, volia fer-los saber que acabo de publi­car un lli­bre titu­lat El Capi­ta­lisme Cibe­les (ed. La Magrana), on hi ha un recull de coses que he escrit sobre aques­tes qüesti­ons durant tres anys.