La crisi i les oportunitats

A les primeres línies de qualsevol manual d'autoajuda es llegeix que les crisis són oportunitats. Ho deien els clàssics, ho recorda la saviesa oriental, ho afirmen els optimismes de totes les èpoques. Deu ser una exhortació benintencionada per alliberar-nos de la crisi que ho fatiga tot, de la feixuguesa que ara domina les ànimes d'aquesta banda del món, però a vegades, quan se'ns diu allò que convé reinventar-nos i se'ns recomana que busquem la nova direcció dels vents de l'economia, també sembla una forma resignada d'afirmar que ja que no podem canviar el món, haurem de canviar nosaltres. Les crisis són oportunitats, qui ho pot negar?, però no necessàriament bones per a tothom.

Vaig llegir, fa uns mesos, un article d'un professor d'una influent i prestigiosa escola de negocis d'aquest país reivindicant la privatització de totes les propietats públiques, incloses les presons, els hospitals, les escoles o les loteries. També reclamava que els joves amb carrera treballessin dos anys gratis i els que no en tenien, de carrera, ho fessin més temps. Aquells que no resultessin útils, deia literalment, s'haurien de deixar en mans d'alguna institució que els rehabilités amb duresa. Hi ha individus que tenen claríssim que les crisis són oportunitats. Els professors de les escoles de negocis liberals, per exemple, però també els que dissimulen les inflamacions de les glàndules espanyolistes sota una pretesa racionalitat recentralitzadora, o els que guarden a la recambra projectes mediambientalment irrespectuosos i que ara poden embolicar amb el llacet d'uns quants llocs de treball, o els que volen incrementar plusvàlues i aprofitar per retallar drets laborals, o aquells que, equipats amb una consciència de pedra i un melic bellíssim, sempre han mirat els recursos destinats a la solidaritat interna o a la cooperació internacional com una bajanada excessivament cara. O, fins i tot, els que seguien amb evident incomoditat alguns esforços per a la recuperació de la memòria històrica, o els que en l'àmbit del cinema, la música o el teatre pensen que no hi pot haver cap més déu que el totpoderós déu del mercat. Per a tots ells i tants d'altres, la crisi s'ha convertit en l'ocasió perfecta per desbaratar tot un món que ens han dit que era insostenible però que ara resulta que no valia ni el que ens costarà el rescat d'un d'aquests bancs que ens han portat on som. En fi: res que no hagués anunciat Naomi Klein en la doctrina del xoc. En l'article de l'eminent professor liberal, s'advertia que les reformes inevitablement desencadenarien indignació i revoltes. Serà només cosa de quatre dies, deia. Caldrà aguantar algunes cridòries i tancar-ne alguns a la presó. En una d'aquelles presons que en el futur es privatitzaran, m'imagino. Els que observen les regles de la societat que estem construint i tenen la mirada desperta per endevinar les oportunitats, saben que en el futur les presons seran un gran negoci.