Identitat en crisi...

Vivim en un canvi constant, dominat per la cultura de masses, en el qual la identitat com a fenomen està condemnat a desaparèixer. Cada dia apareixen nous edificis reclamant ser la marca o el símbol d'una ciutat, ciutats que acaben esdevenint l'escenari perfecte per a una lluita de titans que busquen el seu reconeixement. Tant és així que aquesta cerca de caràcter devalua la verdadera identitat fins a destruir-la. És això el que realment volem, una ciutat condemnada a reinventar-se? A buscar noves maneres de sorprendre? Per sort, a les nostres ciutats encara ens queden alguns òrgans vitals en bon estat per fer funcionar bé l'organisme.

Durant el moviment modern, les parts residuals de les ciutats simplement s'acabaven convertint, quasi sempre, en zones verdes. En l'actualitat aquests espais verds es transformen en un racó idíl·lic, un espai que evoca un entorn edènic, del qual resulta la identitat de les ciutats. Per això sempre ha existit un barri on es conserva bona part del passat. Tot i que sovint la seva presència pot arribar a passar desapercebuda dins l'escala de la ciutat, condensa la història en un únic conjunt, i és aquí on resideix la font d'autenticitat de les ciutats.

En el cas de Girona, el Barri Vell n'és un exemple prou clar, on la identitat es dóna en els espais intersticials que es generen, més que en l'arquitectura. S'atorga més importància als buits que queden entre els edificis que no pas als edificis en si. Les qualitats espacials que aporten els carrers estrets vorejats d'edificis, creant un espai quasi claustrofòbic en alguns punts, és el que proporciona identitat al barri. Un barri que genera moviment i vida, i amb el qual la gent se sent identificada.

La revaloració d'aquests espais, el caràcter autèntic que transmeten, ha provocat la seva transformació, fins al punt que podríem dir que espais aparentment dolents esdevenen espais bons. Llocs que antigament es consideraven marginats o, fins i tot en alguns casos, abandonats, passen a convertir-se en racons d'admiració que cal preservar.

Seríem capaços de trobar altres escenaris dins la ciutat de Girona que atorguen aquest tipus d'autenticitat, un lloc on els residents se senten identificats com a pertinents al barri. Segurament a molts ens vindria al cap el barri de Sant Narcís. On, una altra vegada, els espais buits tornen a prendre el protagonisme del conjunt. Uns espais aparentment residuals, casuals i arbitraris. No obstant, el fet que la seva lectura pugui semblar il·lògica, o fins i tot indesxifrable, no significa que no hi hagi una escriptura prèvia, sinó que simplement s'ha utilitzat un llenguatge poc comú, un llenguatge que ningú ens ha ensenyat a llegir. La veritat és, però, que si ens parem a mirar atentament aquests espais, arribarem a desxifrar-ne el codi.

Així doncs, és cert que aquest barri té un caràcter identitari propi? La resposta és sí. Tot i les característiques distintives de les edificacions, la seva singularitat s'aconsegueix mitjançant la repetició d'elements idèntics. Però, com quelcom repetitiu pot ser singular? Aquesta pregunta té una resposta molt clara si analitzem l'època actual. Ens trobem en un punt en el qual la ciutat se'ns presenta com un ampli catàleg de diverses solucions arquitectòniques i urbanístiques. Tot forma part d'un conjunt, però alhora no hi ha res que s'assembli. I és precisament aquesta variació la que aconsegueix fer de la variació un fenomen quotidià, inadvertit, així els elements idèntics es converteixen en l'estrany.

Sí, vivim en un canvi constant en què estem acostumats a veure néixer cada dia Guggenheims i Torres Agbars, però no ens adonem que els habitants de la ciutat, cansats de la constant monotonia del canvi, busquen un sistema que els permeti crear una identitat. L'actual preocupació pel fa poc descobert turisme de masses ha impedit veure l'arquitectura de les persones i la influència que els espais exerceixen en els éssers humans. El que realment ens ha de preocupar, si no volem fer desaparèixer la identitat, no és construir arquitectura, sinó que el producte final de la nostra obra han de ser els espais. Com diu l'arquitecte holandès Rem Kolhaas, “hem construït més que totes les generacions anteriors juntes, però no se'ns recordarà a la mateixa escala. Nosaltres no deixem piràmides”.