De veritat que busquen la veritat?

Ara ja queda més clar, l'FMI ha dit que segons la seva auditoria, el rescat de la banca espanyola costarà 40.000 milions. I avançant aquesta quantitat –havien de fer-la pública demà dilluns– ha permès que es destapés el que impedia demanar el rescat a la UE i posar fi a aquesta angúnia dels últims dies de tantes informacions, tantes xifres i tantes profecies. A partir d'avui potser, com molt bé diu el conseller Andreu Mas-Colell, comença el principi del principi de la solució.

Amb totes les contradiccions morals que es puguin fer, la veritat és que sanejar el sector financer era un pas previ a qualsevol altre per encarrilar la represa econòmica. Hi ha qui defensava que el millor seria deixar caure les entitats que havien fet malament les coses en lloc de donar-los diner públic, però aquesta opció, des d'un primer moment, la UE no la va considerar i, per tant, deixa de ser tema de debat.

A partir d'ara, d'una banda, el fiscal general de l'Estat investiga què ha passat amb Bankia per saber si pot haver-hi accions i actuacions punibles. I, de l'altra, en el Parlament de Catalunya s'ha presentat una sol·licitud per crear una comissió d'investigació. Penso sincerament que arribats en aquest punt, quan cap institució no es mereix el mínim crèdit, justificar la no-creació d'una comissió d'investigació per la prudència per tal de no empitjorar més les coses em sembla una justificació molt feble. Les nostres malifetes han estat tant públiques que surti el que surti, a ningú no l'escandalitzarà més del que ja ho està. Però tinc una mena de sospita que altra vegada, per als que han demanat la comissió d'investigació, l'objectiu sigui realment buscar la veritat de tot el que ha passat, i mira que de raó no els en falta! La història de les comissions ens demostra que són més una mena de picabaralla política, i el que menys importa és el fons real de la qüestió.

I no els falta raó, perquè amb aquesta bogada de la crisi, Catalunya ha perdut tot el sector financer propi llevat de Caixa Bank i Banc de Sabadell, i aquesta pèrdua és tant important que caldria veure què han fet els responsables per empobrir-nos tant. Però com diuen, no és pas això el que volen saber ni esbrinar, perquè cenyeixen tan la seva petició que fora de l'espectacle mediàtic que tindran en sabrem poca cosa. La desfeta d'ara és el resultat de més de deu anys de mala gestió i és clar, per saber realment què ha passat i què i qui ha fallat, o s'ha de mirar els últims deu anys o no té cap sentit. També em sorprèn, com a gironí, que en l'escrit que han fet els peticionaris, deixin fora la possibilitat d'investigar Caixa de Girona, que si bé va tenir una solució final molt diferent de la resta de caixes catalanes, no és menys cert que entre la seva gestió, alguna cosa important grinyolava per haver hagut de desaparèixer. I m'agradaria que els diputats gironins ens argumentessin els motius d'aquesta excepció, perquè si més no, per les comarques gironines ha estat una pèrdua econòmica molt greu i que afecta moltes empreses, molts particulars i moltes institucions. Si de veritat busquen la veritat, els il·lustres diputats han de saber que han començat un camí llarg, i molt tècnic, i no sé si seran capaços de complaure les expectatives que han creat, jo en dubto. I en dubto pel component tècnic que té aquesta investigació, i per les implicacions polítiques.

Em costa molt creure que Narcís Serra o l'Arcadi Calzada, per dir només dos noms de significació política i amb la màxima responsabilitat amb dues caixes fallides durant aquests últims deu anys, s'asseguin davant dels seus companys de partit amb l'objectiu d'explicar en primera persona el que més o menys tots sabem o sospitem.

Però si la veritat ens ha de fer lliures, almenys intentem-ho.