Celebrant el buit

Catalunya és el país del món amb més aniversaris culturals per càpita. El 2012 ens reserva una autèntica orgia d'efemèrides, encapçalada pel triumvirat literari Sales, Calders i Tísner. Celebracions fastuoses que oculten una realitat sagnant: sovint, com recorda l'editora Maria Bohigas Sales, gastem centenars de milers d'euros promovent la lectura d'autors amb obra no catalogada. Així va passar amb Mercè Rodoreda, a qui es va dedicar una commemoració faraònica però que encara espera, a l'altre barri, el privilegi de gaudir d'una obra completa com déu mana, en edició crítica. La nostra tradició sonora mostra perfectament aquest misteriós gaudi compulsiu pel buit que entusiasma els nostres mandarins culturals. Enguany celebrem una sobredosi de naixements i decessos de compositors: Eduard Toldrà, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge i Manuel Blancafort. Són autors essencials del nostre patrimoni, que programarem amb frenesí el 2012, per després foragitar-los d'uns auditoris sufragats entre tots. Amb quina barra exigim als melòmans aficionar-se a uns músics que, simplement, no podran escoltar mai? Com es gosa demanar als ciutadans que gaudeixin del gran Blancafort o d'en Lamote quan a les botigues del país mai no hi trobaran cap disc? La mateixa Generalitat que vol promocionar els nostres compositors és la que enterra les col·leccions biogràfiques que en divulguen l'obra, desinteressant-se per la seva presència als festivals de subvenció pública i relegant centres patrimonials com el Robert Gerhard de l'Auditori a la marginalitat. Ja sé que el Departament de Cultura té altres prioritats (com ara ressuscitar el reeixit Conca i regalar una cadira als teòrics enemics de la subvenció), però convindria canviar el xip i deixar d'omplir de confeti el nostre passat artístic. Aquesta és la bombolla cultural: mentre la música del país s'ignora i els lectors en llengua catalana van minvant, nosaltres continuem celebrant el buit.