La política com a mordassa

“Hem d'acos­tar la política als ciu­ta­dans” ha estat un dels man­tres més repe­tits durant les cam­pa­nyes elec­to­rals de les dues últi­mes dècades. L'han reci­tat els polítics pro­fes­si­o­nals amb ànsies de tor­nar a ser esco­llits, però també els polítics popu­lis­tes, que de forma men­ti­dera apro­fi­ten qual­se­vol opor­tu­ni­tat per anun­ciar el Big Bang d'un nou uni­vers pre­te­sa­ment per­fecte. I l'han pro­nun­ciat com si fes­sin un acte d'autocrítica per redreçar la via dege­ne­rada de governs i legis­la­tu­res que cada vegada més han enfor­tit el con­cepte de casta política i s'han allu­nyat de les neces­si­tats de la ciu­ta­da­nia. Però a l'hora de la veri­tat, i sal­vant notòries excep­ci­ons, aquests bells propòsits no s'han mate­ri­a­lit­zat en res. I ara, amb la crisi com a acce­le­ra­dor de partícules, com­pro­vem com la política pro­fes­si­o­nal posa sor­dina a ini­ci­a­ti­ves ciu­ta­da­nes que, tot i que lògica­ment dis­cu­ti­bles en alguns dels seus punts, tenen la vir­tut impa­ga­ble d'ofe­rir un canvi de para­digma en les recàrre­gues energètiques d'una política des­gas­tada per l'autisme, el nar­ci­sisme, l'endogàmia i la cor­rupció.

En el flo­ri­legi propi dels dis­cur­sos ofi­ci­als, la política apel·la a la volun­tat i a la ini­ci­a­tiva popu­lars. Però el cas és que, avui, la política pro­fes­si­o­nal està fent de mor­dassa de mol­tes volun­tats i ini­ci­a­ti­ves popu­lars expres­sa­des des d'una estricta raci­o­na­li­tat democràtica. És una manera més de cavar la pròpia tomba. Els referèndums no ofi­ci­als sobre l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya han meres­cut els espe­rats atacs de l'espa­nyo­lisme tri­dentí de dre­tes i també els espe­rats atacs i sar­cas­mes despòtics de l'espa­nyo­lisme pro­gres­sista i d'aires il·lus­trats. I el com­plex i mul­ti­facètic movi­ment dels indig­nats està inten­tant ser reo­ri­en­tat cap a una cata­lo­gació mera­ment delic­tiva. N'hi ha prou amb l'exem­ple que ofe­reix el con­se­ller Felip Puig quan diu que les per­so­nes que apa­rei­xen en el web d'Inte­rior per ser iden­ti­fi­ca­des per la seva par­ti­ci­pació vio­lenta en mani­fes­ta­ci­ons “no són ciu­ta­dans nor­mals”.

La política no hau­ria de ser un exer­cici de peri­llosa i arbitrària cata­lo­gació de les supo­sa­des tera­to­lo­gies d'una part de la ciu­ta­da­nia. Ben al con­trari: hau­ria de ser la casa comuna on es codi­fi­quen totes les neces­si­tats, fins i tot aque­lles que actuen amb con­dem­na­ble violència cega con­tra una violència estruc­tu­ral cal­cu­ladíssima, invi­si­bi­lit­zada i, per això mateix, doble­ment per­versa.