La cúria romana

Venim d'una Església de màrtirs i vivim actu­al­ment en el si d'una Església que ens mar­ti­ritza amb els seus escàndols. L'escàndol més gros és que ja no hi ha res que ens escan­da­litzi. Estem satu­rats de veure coses que sem­bla que no puguin ser. I són. Però pre­fe­rim no veure-les. I amb això sol, ja en fem prou per dir que no són veri­tat. Coses que s'inventa la premsa. Coses dels ene­mics de l'Església, que en té molts. I és veri­tat, però tots són dins. I ocu­pen càrrecs en el Vaticà. No és cap secret que els engra­nat­ges de la cúria gri­nyo­len. I que la cúria sen­cera no es pot per­me­tre el luxe de ser sin­cera. Els altres luxes, se'ls pot per­me­tre tots. Però, com tot­hom sap, sem­pre volem el que no tenim. La cúria no pot dir el que pensa. Ni és pen­sa­ble que digui el que real­ment pensa. Estem gover­nats per la cúria, però no sabem qui la governa. El papa, per des­comp­tat, no. Manava més abans que no pas ara. I el mateix cal dir pel que fa a estar infor­mat: n'estava més abans que ara. Abans de ser esco­llit, ja sabia que seria papa. Ara que ja ho és, no sap qui serà el seu suc­ces­sor. Només sap (perquè no pot no saber-ho) el suc­ces­sor que vol­dria. Però també sap que, si ho mani­festés ober­ta­ment, seria con­tra­pro­du­ent. És millor callar.

Però el cas és que, ho mani­festi o no, els car­de­nals de la cúria saben prou bé el suc­ces­sor que Benet XVI vol­dria. I saben millor que ell si té o no pos­si­bi­li­tats de pujar al soli, d'asseure's a la càtedra de Pere. Perquè depèn d'ells. I ells, arri­bat el moment, depen­dran de l'esco­llit, el qual, ine­vi­ta­ble­ment, una vegada esco­llit pas­sarà a depen­dre dels matei­xos que l'han esco­llit. No menys que dels que ell escu­lli per ocu­par els càrrecs de més res­pon­sa­bi­li­tat en la cúria, un món envi­tri­co­llat com el que més. Però perquè vol. Perquè ja li està bé de ser com és. La cúria sem­pre ha sigut com­pli­cada: el non plus ultra de les Corts reals, la més osten­tosa i bar­roca. Refractària a ser refor­mada i al·lèrgica als can­vis. No hi ha cap ins­ti­tució en tot el món que vagi tan sobrada de càrrecs inútils, de per­so­nat­ges pura­ment deco­ra­tius, d'uni­for­mes de gala de tots els colors, de pri­vi­le­gis here­di­ta­ris, de títols honorífics, de càrrecs anacrònics, de títols ances­trals, de fei­nes tan exòtiques com fur­rier major, gran res­pon­sa­ble de les cava­lle­ries, guardià de la tiara, coper major, por­ta­dor de la Rosa d'Or, coma­na­dor del Sant Hos­pici, pre­lat domèstic (i sense domes­ti­car), major­dom, mes­tre de càmera, etcètera, etcètera. Neces­si­taríem un lli­bre per expli­car la cúria. I després d'expli­car-la tota, con­ti­nuaríem sense enten­dre-hi res. Aquesta és la gràcia. Algú entén que, havent-hi tants prínceps de l'Església, en el Vaticà, no sigui pos­si­ble tro­bar una prin­cesa en cent quilòmetres a la rodona? I algú entén que el papa sigui Sa San­te­dat, cap de l'Església catòlica i alhora cap d'estat de l'estat més petit del món, teocràtic, sense nació pròpia i, tan­ma­teix, l'únic estat del món que té repre­sen­tants en totes les naci­ons del món? No, no és fàcil d'enten­dre. Ni cal. Perquè, com més un s'hi esforça, menys ho entén. Però, en canvi, s'explica que una mera­ve­lla així neces­siti ser gover­nada per una altra mera­ve­lla, com la cúria que hem inten­tat des­criure sense pre­ten­dre esgo­tar-la. Esgo­tar-la és impos­si­ble. Perquè és ella que ens esgota. I encara més: ens supera. És com si, després de lle­gir les tres parts de la Divina Comèdia, un es trobés de sobte amb una quarta part, síntesi de les altres tres: el tron pon­ti­fici (cel, infern, pur­ga­tori i la cúria romana), on tot es dóna cita. En mans dels inte­gris­tes, la cúria romana és més megalòmana que mai. Més ambi­ci­osa que mai. Més àvida de poder que mai. Per a més glòria del papa. Entri al parc temàtic del repre­sen­tant de Déu a la terra. Entri i vegi que tot és gràcia, lle­vat de l'entrada (100 euros). Visiti la secció monogràfica dedi­cada al diner: no es pot ser­vir Déu i el diner, però se'l pot ser­vir amb el diner. Entri en el banc de l'Espe­rit Sant i saludi el ban­quer de Déu. Confiï el seu diner negre a l'home de la sotana blanca. Pren­gui nota de les inver­si­ons reli­gi­o­ses de la màfia i el nar­cotràfic. Però, sobre­tot, no es perdi la core­o­gra­fia dels alts dig­na­ta­ris de la cúria i dels seus lacais. Vegi com com­pe­tei­xen per ser­vir el papa, bé sigui el papa feliçment reg­nant, bé l'altre, el papa­ble, feliçment caval­cant a l'ombra. O bé tots dos, com el major­dom de Benet XVI, un doble agent, fidel i pre­vi­sor. Tot sigui per a més glòria del papa. Amén.