Discapacitats

Penso que la vàlua d'un país també es mesura pel tracte que dis­pensa als seus dis­ca­pa­ci­tats. Una veri­ta­ble soli­da­ri­tat que es demos­tra dia a dia, any rere any, euro a euro. Amb aquesta crisi econòmica tan bru­tal em fa por que no se'ls deixi una mica de banda. Per raons per­so­nals i fami­li­ars, conec direc­ta­ment Aspros, Acu­dam, La Fageda, Tallers. Sé que Din­cat (Dis­ca­pa­ci­tat Intel·lec­tual Cata­lu­nya) agrupa 310 enti­tats que en con­junt repre­sen­ten els drets d'unes 30.400 per­so­nes més el seu entorn fami­liar. Si hi afe­gim altres dis­ca­pa­ci­tats, veiem que estem davant d'un veri­ta­ble pro­blema que afecta cen­te­nars de milers de per­so­nes.

Qual­se­vol per­sona mínima­ment infor­mada sap com n'és de ruïnós per als cata­lans ser la vaca que Espa­nya no para de munyir, però seria bo que la gent sabés que Cata­lu­nya rebrà un 51% menys per a polítiques d'inserció labo­ral de per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat; que, segons les xifres que es des­pre­nen dels pres­su­pos­tos de l'Estat, Cata­lu­nya rebrà 2.797 euros per cada per­sona dis­ca­pa­ci­tada inse­rida labo­ral­ment, men­tre que en altres ter­ri­to­ris com Galícia en rebran 10.637 i a Canàries o Múrcia reben 9.946 i 6.396 euros per per­sona, res­pec­ti­va­ment. Un greuge que, ras i curt, sig­ni­fica que una per­sona dis­ca­pa­ci­tada a Cata­lu­nya tin­gui menys drets que en un altre ter­ri­tori, com no han parat d'asse­nya­lar els seus repre­sen­tants. Per fer pressió al govern, al Par­la­ment i a la soci­e­tat, 14.000 per­so­nes es van mani­fes­tar per mos­trar el seu rebuig. El mateix Par­la­ment de Cata­lu­nya va apro­var per una­ni­mi­tat, cosa que l'honora, una moció que ins­tava el govern català a man­te­nir els ajuts als cen­tres d'ini­ci­a­tiva social, i asse­gu­rar-ne la sub­venció del cost sala­rial fins al 75% del salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal.

Anem, però, més enllà dels números, que són cab­dals i impres­cin­di­bles. Defi­nir un dis­ca­pa­ci­tat és asse­nya­lar les limi­ta­ci­ons, quan el que cal és afa­vo­rir al màxim les pos­si­bi­li­tats que aquest ésser humà pot desen­vo­lu­par. L'atenció al dis­ca­pa­ci­tat és un deure de tots, no ens podem con­si­de­rar humans sense ells. Les enti­tats que en tenen cura fan una eco­no­mia social impa­ga­ble, en molts més àmbits de l'atenció per­so­nal o col·lec­tiva que se'ls dóna. Hi ha tot un camp que la soci­e­tat ha de conèixer, la recerca és un punt clau. La inves­ti­gació per­met avançar en el conei­xe­ment del pre­sent i el tracte i la cura que hem de donar als dis­ca­pa­ci­tats. Mercès a ella podem endin­sar-nos en un ampli ven­tall en la diagnosi i la pre­venció. En el fons és inver­tir en una millora gene­ral de la soci­e­tat, ara per ara des­co­ne­guda però pro­fi­tosa per a mol­tes per­so­nes per evi­tar dis­ca­pa­ci­tats que sense la recerca no podrem com­ba­tre.

Hi ha publi­ca­ci­ons de tota mena que aju­den aquest món dels dis­ca­pa­ci­tats, tant a títol per­so­nal com dels seus fami­li­ars. A par­tir d'ells obte­nen més reco­nei­xe­ment i visi­bi­li­tat i des­per­ten ajuts i soli­da­ri­tat de les més vari­a­des direc­ci­ons. L'acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal i empre­sa­rial que gene­ren és un repte extra­or­di­nari, tre­ba­llen i han de ser com­pe­ti­tius, i ho són. Cal recor­dar-ho, sobre­tot a tots aquells que només miren l'escan­dall dels diners inver­tits en una acti­vi­tat econòmica.

No podem obli­dar tots els par­ti­cu­lars, empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons que els donen suport o els acu­llen. Fan una tasca que per­met fer més forta i potent aquesta eina de cohesió social. El tema és ampli i com­plex, però cal dir també que avui, dins la crisi que els afecta, per a mol­tes famílies el fet que cobri un sou el seu ésser fami­liar dis­ca­pa­ci­tat sovint és un ele­ment econòmic bàsic dels ingres­sos men­su­als.

Crisi sí, però també l'opor­tu­ni­tat per treure idees del no-res, per esprémer la ima­gi­nació i del poc o molt apro­fi­tar-ho tot i més. No es pot abai­xar la guàrdia en cap terme que abasti el món dels dis­ca­pa­ci­tats. Fer­mesa en les rei­vin­di­ca­ci­ons, en l'acció solidària, en el suport a ells i el seus fami­li­ars, a fer més sòlida una acció que és com la prova del 9; de prop o de lluny tot­hom és res­pon­sa­ble d'unes per­so­nes que són com qual­se­vol de nosal­tres. Ni més ni menys. Amor, soli­da­ri­tat i gene­ro­si­tat, els dis­ca­pa­ci­tats també som nosal­tres.