Opinió

Una llengua, un estat

Llengües amb menys potència
de parlants que el català, com són
el danès, el suec i el noruec,
són de rang superior als països
on es van formar. La seva oficialitat
no és qüestionada per ningú del món

Només amb un estat propi sal­va­rem la llen­gua cata­lana. No cal fer-hi més vol­tes.

De raons, en tenim tan­tes, que ni cal expo­sar-les, com tam­poc cal un argu­men­tari. Cada dia veiem com és vul­ne­rat el dret dels par­lants de la llen­gua cata­lana, tant a Cata­lu­nya, com a les Illes, com al País Valencià i a la Cata­lu­nya del Nord. D'argu­ments per defen­sar la per­vivència de la llen­gua cata­lana, se n'han esgri­mit de sobres i repe­ti­da­ment. S'ha apel·lat als drets humans, als drets de les naci­ons i de les llengües. És picar ferro fred. El dis­curs és sobrer, per repe­tit –i sobre­tot per no escol­tat–. És inútil. Dins els estats domi­nats per llengües inva­so­res, com és el cas dels estats espa­nyol i francès, cap altra llen­gua pot per­viure-hi si no és la con­si­de­rada “llen­gua per excel·lència”, és a dir i con­se­cu­ti­va­ment, l'espa­nyol i el francès.

La llen­gua cata­lana té els dies comp­tats si els països on es parla no acon­se­guei­xen un estat demogràfica­ment fort i de poten­cial econòmic que tin­gui el català com a llen­gua senyera. Només pre­gun­tem-nos quina llen­gua amb un estat que la sos­tin­gui és ban­de­jada i per­se­guida. Quin estat relega la llen­gua pròpia a la cate­go­ria de “mèrit” i no pas d'obli­gació. Quin estat dis­cu­teix sobre el nom de la llen­gua. Llengües amb menys potència de par­lants que el català, com són el danès, el suec i el noruec, són de rang supe­rior als països on es van for­mar. La seva ofi­ci­a­li­tat no és qüesti­o­nada per ningú del món, com no ho és l'obli­gació d'enten­dre'ls i par­lar-los. Com no ho és la immersió lingüística que els estats res­pec­tius prac­ti­quen.

Però, arri­bar a l'estat propi reque­reix un procés. No es pot fer de la nit al dia, per més que el somni de mol­tes per­so­nes pot­ser va per aquí. I el procés ha d'estar deter­mi­nat per un iti­ne­rari cons­ci­ent, pla­ni­fi­cat. I sec­to­rial. En el cas de la llen­gua, no es pot vacil·lar més amb els polítics que per­se­guei­xen el català, que atien el males­tar dels par­lants de llen­gua cas­te­llana fent-los creure que no és neces­sari el conei­xe­ment de la llen­gua cata­lana. És a dir, no es pot vacil·lar més amb els polítics del PP.

Diguem-ho clar: el PP és un par­tit que per­se­gueix arreu la uti­lit­zació de la llen­gua cata­lana com a llen­gua a tots els efec­tes. A Cata­lu­nya, con­cre­ta­ment, hem de plan­tar cara al PP català i molt espe­ci­al­ment a la seva pre­si­denta, que juga amb tan­tes car­tes com li cal, totes dis­po­sa­des a demos­trar que el cas­tellà és la llen­gua pri­mera de Cata­lu­nya. Per fer-ho, uti­litza tants enun­ci­ats sibil·lins com pot. Com el que, una vegada més, dei­xava anar aquesta set­mana en una entre­vista d'en Manel Fuen­tes. “Cata­lu­nya és bilingüe”, va dir com aquell qui no diu res, al mig de l'embull de parau­les que sem­pre for­mula segui­des, punyents, segu­res. Un dis­curs impos­si­ble de des­co­di­fi­car i del qual només sonen clars els ele­ments que li interessa ven­dre.

Atu­rem-nos una mica en Sánchez Camacho. La dipu­tada enga­nya la ciu­ta­da­nia. Deli­be­ra­da­ment, amb astúcia. Perquè, és de supo­sar que va apro­var COU, curs que tenia aques­tes qüesti­ons soci­o­lingüísti­ques de “bilingüisme” “diglòssia”, etc. com a tema estre­lla de l'assig­na­tura de llen­gua cata­lana i, per tant, sap que la lingüística moderna, des de Fish­man, parla de “bilingüisme” com d'una qüestió que afecta un indi­vidu con­cret i no pas una soci­e­tat. Sap que quan par­lem de diver­ses llengües en una soci­e­tat hem de dir “llengües en con­tacte”. Que quan es pretén que una llen­gua nova s'imposi per damunt de la llen­gua ori­ginària d'una soci­e­tat s'entra en un “con­flicte lingüístic” con­sis­tent en la despòtica mino­rit­zació de la llen­gua ori­ginària.

No ens calen més argu­ments, només ens cal denun­ciar l'actu­ació. Posar-la en evidència i fer acci­ons con­tun­dents dins el procés de la con­se­cució d'un estat català. Actu­a­ci­ons com la rea­lit­zada, també aquesta set­mana, per tot el Palau de la Música cata­lana en l'acte de lliu­ra­ment del Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes al bene­dictí pare Mas­sot i Mun­ta­ner, de la comu­ni­tat mont­ser­ra­tina. Tot el Palau va escla­tar en clams d'inde­pendència. Un clam ferm, con­tun­dent. Llarg. Josep Mas­sot i Mun­ta­ner havia denun­ciat la situ­ació de per­se­cució de la llen­gua cata­lana a les Illes. Josep Mas­sot i Mun­ta­ner és mallorquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.