Acatament

Com era d'esperar, el Tribunal Suprem ha fet una lectura encara més restrictiva que el Tribunal Constitucional amb el tercer Estatut de Catalunya. Una sentència que els adversaris del català han saludat amb gran alegria. S'ha acabat la imposició del català. Fre a la immersió. Etcètera. Tots aquests que exhibeixen una gens dissimulada joia pel setge que des de diversos fronts s'exerceix contra el nostre idioma exigeixen, a més, que la sentència es compleixi. Si el govern no l'acata, avisen, estarà portant l'Estat de dret a la fallida.

Jo me'ls escoltaria si no fos perquè aquests són els mateixos que volen transformar el Tribunal Constitucional en el noi dels encàrrecs del Suprem només perquè va emetre una resolució sobre Bildu que no els va agradar gens.

¿Com es pot tenir la barra d'exigir l'acatament de les sentències judicials només en funció de si donen la raó? L'estat de dret perviu quan s'acaten totes les sentències, vagin a favor o en contra. Però l'Estat de dret espanyol està en fallida des de fa molt de temps. Des del mateix moment que el front no-nacionalista –també conegut com patriòticament desacomplexat– va transformar la justícia en un instrument on es podia modificar la voluntat popular.

De manera que és millor que no vulguin donar lliçons de democràcia aquells que només l'accepten perquè les majories els donen la raó per imposar els seus diktats. Que són els de sempre: els de l'España una, grande y libre. Cada cop menys, això també.

I després s'estranyen que cada dia hi hagi més independentistes.