Opinió

La Via Rosa

La percepció és que Hollande només vol exercitar “la possessió del poder”, dins de l'economia de mercat

A França el rebom­bori del canvi pel canvi no ha reei­xit. Mal­grat que més d'un mitjà de comu­ni­cació s'ha dedi­cat a l'entro­nit­zació d'Hollande, com a pri­mer minis­tre “soci­a­lista”, Europa sem­bla que ja no està per segons qui­nes eti­que­tes. De fet, Hollande ha sigut més rosa que ver­mell, en la seva història per­so­nal i ascensió política. També sos­pito que segui­rem per aquesta via, tot i que la per­so­na­li­tat del pri­mer minis­tre es fa més ente­ne­dora que la de Sarkozy: trans­pa­rent en les seves tendències i menys en les seves inten­ci­ons.

Hollande va gua­nyar en la pri­mera volta de les elec­ci­ons, el pas­sat mes d'abril; però només va acon­se­guir el 50% del vot i va ser en la segona volta quan va obte­nir la pre­sidència. Ara bé, en la pri­mera volta, el 18% de l'elec­to­rat va votar per Marine Le Pen, del Front Nati­o­nal, o sigui la ultra­dreta, i l'11% per Jean-Luc Mélec­hon, del Front d'Esquerra. El resul­tat de sumar les dues tendències de vot més extre­mes ens dóna una visió esgar­ri­fosa: el 30% de l'elec­to­rat francès va votar per un prag­ma­tisme polític, d'aïlla­ment naci­o­na­lista: cap a la dreta o cap a l'esquerra con­ven­ci­o­nal; men­tre Europa, o sigui “la Gran Ale­ma­nya”, es dedicà a apedaçar un lle­gat econòmic funest dels popu­lis­tes: Blair, Zapa­tero i l'engo­mi­nat Ber­lus­coni amb les “infec­ta­des” eco­no­mies de Por­tu­gal i Grècia.

L'actual Par­tit Soci­a­lista d'Hollande va ser creat el 1971, resul­tat d'una fusió del SFIO (la secció fran­cesa de la Inter­na­ci­o­nal Soci­a­lista) i altres grups, sota el lide­ratge de François Mit­ter­rand, qui va ser pre­si­dent de la República, deu anys després. La curi­o­si­tat començà quan en la decla­ració de prin­ci­pis fona­men­tals, el Par­tit Soci­a­lista francès s'equi­parà amb el Labo­rista britànic. En la Clàusula IV, diu tex­tu­al­ment: “El Soci­a­lisme fixa els seus objec­tius en el bé comú, no pas en els guanys pri­vats.” Encara més interes­sant quan afirma: “La trans­for­mació soci­a­lista no pot impli­car fer polítiques que cor­re­gei­xin els efec­tes del capi­ta­lisme.” Ara en diem “els mer­cats”.

Quan Mit­ter­rand va ser esco­llit pre­si­dent, el 1981, va dei­xar clar que no can­vi­a­ria pas el sis­tema, sinó que volia fer “can­vis” en el sis­tema exis­tent. Mit­ter­rand va gua­nyar amb una pro­mesa de crei­xe­ment. El seu govern va for­mu­lar un pla per reduir l'atur, fent créixer l'eco­no­mia un 3%, men­tre incre­men­tava el con­sum i les inver­si­ons de l'Estat. Aug­mentà el sou bàsic i els bene­fi­cis dels tre­ba­lla­dors, va crear llocs de tre­ball a les empre­ses de l'Estat, i va “naci­o­na­lit­zar” alguns bancs. Però l'eco­no­mia no va créixer pas un 3%; ans al con­trari, el govern va deva­luar el franc tres vega­des -octu­bre del 81, maig del 82 i juny del 83-, és a dir en un període de dos anys. Aquesta dar­rera deva­lu­ació va estar acom­pa­nyada per un pro­grama d'aus­te­ri­tat, el qual va fer per­dre a la classe tre­ba­lla­dora els avançaments dels dos anys ante­ri­ors. El fracàs d'incre­men­tar l'eco­no­mia per l'aug­ment de la des­pesa pública ha estat un dels sonats epi­so­dis del fracàs més estre­pitós del govern soci­a­lista de Zapa­tero. El con­cepte falla en la seva pro­posta, perquè els governs no poden, ni saben com, con­tro­lar els flu­xos d'una eco­no­mia de mer­cat. La per­cepció és que Hollande, igual que Mit­ter­rand, només vol exer­ci­tar “la pos­sessió del poder” dins “els mer­cats”. Les polítiques finan­ce­res les faran els esta­bli­ments finan­cers, interes­sats, sobre­tot, en el seu crei­xe­ment i menys, molt menys, en les fites de benes­tar que ha acon­se­guit la soci­e­tat que els dóna suport a través de polítics dedi­cats a crear bom­bes de fum de color rosa, com el cas d'Hollande. El PS català encara està esco­llint el color del seu fum; a Madrid el PSOE està cali­brant una mena de blau cel, però pot­ser l'arri­bada de la senyora Chacón a escena ho torna tot ver­mell de sang. Car­mesí, vull dir. És clar que a França, sovint la vida es con­fon amb la via i la Piaf ja cantà abans que tot­hom, qui era “La Vie en Rose”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.